Soap&Skin: bellesa i obscuritat en equilibri

Tarda de diumenge i Soap&Skin. Amb aquest nom, podria semblar que he passat unes hores amb l’extremat síndrome de felicitat de Sugar Ray o Jack Johnson, però no.

Es tracta d’Anja Plaschg, una noia que hipnotitza des del primer segon que la escoltes (i de veres... és impossible arrencar-me els auriculars). Penses en el romanticisme, la solitud, rostres lúgubres, un saló amb un piano de cua i una gran làmpara de vidre de llum tènue.

Xiuxiuejos angoixants, cors foscos, atmosferes ombrívoles, instrumentals i les que és capaç de generar amb la seva veu... Bellesa i tristesa, per igual envoltat de penombra musical en el seu primer àlbum que porta per nom: “Lovetune for vacuum”(2009).

Neix el 1990 a una granja de la petita vila de Gnas, a l’estat de Styria d’Àustria. Segons la minsa informació que he pogut trobar, durant la seva adolescència va arribar a practicar fins a 12 hores diàries els dos instruments que marquen el seu estil: el piano i el violí clàssics, els que domina amb bona tècnica. Aquests dos, juntament amb la capacitat de jugar a composar sons crus a l’ordinador, són part del seu indefinible estil, sumant una quota d’incertesa i nostàlgia en cada cançó.

Als 16 anys, va decidir estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts de Viena. En aquella època, com Melissa Laveaux, va publicar gràcies a MySpace els temes del seu primer demo. Un temps més tard va ser apadrinada per Raumschmiere, reconegut DJ de techno-punk (suposo que per aquelles contrades...) i fundador del segell Shitkatapult, enfocat a la música electrònica.

Ella, amb so melangiós, veu fràgil i versatilitat pel piano, el violí i els beats electrònics, té tan sols 19 anys. Un ja no sap si deprimir-se o tenir la sort de trobar personatges d’aquesta mena.

El nom del projecte sembla no correspondre en res al que un pot arribar a trobar. Segons Anja, el per què del nom Soap&Skin és que “el sabó i la pell són dues substàncies que reaccionen la una a l’altre de diverses maneres. No solament el sabó neteja la pell sinó que també la protegeix, i l’escuma és tant bonica mentre desapareix ràpidament...”. Curiós. Encara no trobo la simbiosi.

Potser aquest suposat contrast explica allò propi de la seva música. Per un costat, allò acústic, on la fragilitat i la versatilitat de la seva veu es sumen al piano i al violí i per altre costat, els sons de l’ordinador que aporten una quota de mecanització que es barreja amb el so clàssic d’ambdós instruments.

Com sempre, no falten les comparacions. Li ha tocat ser la “Nova Björk” però realment són dos estils difícilment comparables sobretot per les sensacions que transmeten i l’estil propi d’Anja, a la vegades dolç i d’altres més obscur, barreja estil clàssic amb modernitat.

Experimental i barroc. Melodies fosques, fosques, cristal·lines i precioses.
Més info:

www.myspace.com/soapandskin
www.soapandskin.com

Pd.: No hi ha videos oficials i els que corren per youtube són de dubtosa qualitat. Adjunto aquest per almenys poder gaudir de la música.

Tanya Stephens, la reina del dancehall jamaicà

Jamaica és un d’aquells països als que un al pensar en viatjar allà es mossega la llengua. Vols anar però la realitat de l’illa és convulsa, l’anomenen la “Belice violenta”. Jamaica, país amb un dels índexs més alts d’homicidis és també un país que produeix música a tonelades: reggae, dancehall... Les màximes expressions artístiques de la realitat que allà es viu.

De Bob Marley, Lee ‘Scratch’ Perry, Peter Tosh, Skatalites, passant pels Toots & The Maytals, Jimmy Cliff, Capleton..

I Lady Saw? Etana? The Princess of Reggae? Cecile? Blessed? Tanya Stephens? Dins una societat extremadament masclista, en la que la dona té una posició totalment secundària, es troben aquestes artistes que demostren amb escreix que les noies van més allà del simple rol de coristes decoratives.

Cadascuna amb el seu particular estil, destaquen en tot el ventall de músics jamaicans. Lady Saw explica que “al principi parlava de temes d’amor, coses que sentia però així no guanyava diners. Vaig veure que els homes parlaven de sexe, deixant a les dones com un drap brut. Ara parlo de sexe brut amb cançons pornogràfiques i a tothom li agrado. Ah! I guanyo pasta!”.

Tanya Stephens és la reina indiscutible del hardcore dancehall jamaicà, com descriuen. En un món que sembla dominat pels homes, almenys pel que fa a presència, ella reivindica el seu feminisme demostrant que la veu i el reggae no tenen sexe.

Vivienne Tanya Stephenson neix el 2 de juliol de 1973 a Kingston entre 6 germans més, cada un d’ells amb diferent pare: “la nostra societat és molt masclista. Entre d’altres, els tios se’n van al llit amb qualsevol noia, la deixen prenyada i després se’n despreocupen. A Jamaica hi ha moltes famílies monoparentals, la majoria, evidentment sense pare”. Exclama: “Com es pot tenir el mateix error 7 cops? És còmic”, riu.

Creix entre diversos estils com Smokey Robinson, Buddy Holly & The Crickets, R&B americà i els calypsonians que li agradaven a la seva mare com Lord Kitcherner o Mighty Sparrow.

El seu últim CD, “Rebelution”, confirma la seva posició privilegiada en un dels punts més alts del dancehall gràcies a la seva imaginació musical i la seva agudesa a l’hora d’escriure lletres. La seva escola ha estat el cantar i improvisar en els sound systems locals que van acabar de completar la seva educació musical.

Stephens, en una entrevista, explicava que després de passar tres anys residint a Suècia (1998-2001) necessitava el dancehall preguntant a tothom si tenia algun ‘riddim’. “És com una teràpia: “He après a apreciar molt més la llibertat que et dóna el dancehall per apartar-se dels tòpics habituals com les limitacions sexuals o el riure’s dels gays. Estic molt més oberta a temàtiques innovadores”.

Té cançons per tot: política, racisme, del sexisme... Una de les famoses és “Big Ninja Bike”, una exhuberant cançó per baixar els fums a aquells homes que no compleixen les seves promeses sexuals. Tanya tracta de “col·locar un punt en el forat existent entre homes i dones i puntualitzar el mite que estem en un món d’homes".

Si vols saber més sobre la música jamaicana, pots veure part del documental Made in Jamaica, clicant aquí (disponible fins el proper 22 d’octubre)

Mor Mercedes Sosa, "La Negra"

A dia 4 d'octubre, mor Mercedes Sosa, a la ciutat de Buenos Aires (Argentina).

Haydé Mercedes Sosa, va nèixer el 9 de juliol de 1935, a la ciutat de Tucumán. Amb 74 anys i una trajectòria de 60 anys, Mercedes va transitar per diversos països del món, compartint escenaris amb innombrables i prestigiosos artistes i va deixar, a més, un gran repertori discogràfic.

Deien que feia ballar les pedres i la seva veu va dur sempre un profund missatge de compromís social a través de la música d'arrel folclòrica, sense prejudicis de sumar altres expressions de qualitat musical.

Mercedes Sosa és i serà un símbol de la llibertat i lluita de Llatinoamèrica.



Va compartir escenari, entre d'altres amb Lila Downs. Aquí teniu una petita mostra.

Melissa Laveaux: frescor rítmica

Qui hagués dit que la sort de perdre un xec per pagar unes classes de piano hagués estat el catalitzador del talent de Melissa Laveaux. També, tant el seu pare com la seva mare van tenir la seva petita aportació. El seu pare, immigrant d'origen haitià, li va comprar una guitarra per 15 dòlars a una botiga de l'Exèrcit de Salvació i la seva mare li afinava l'oïda escoltant cançons d'autor i jazz haitià.

Amb la guitarra, aquesta fidel companya, va compondre les primeres cançons. Han passat uns anys i aquesta nit ens presentarà a Barcelona els temes del seu disc de debut, Camphor & Cooper (No format/Universal), un conjunt de temes intimistes i poètics que diuen que han commocionat les ànimes més sensibles. La maduresa d’aquesta jove de 24 anys ja ha conquistat el públic i aquesta nit a molts més, amb ells i elles ja m'incloc.

Neix a Montréal el 1985 i creix a Ottawa, Ontario, en un univers majoritàriament anglòfon. Tot i així, sembla que no ha oblidat els seus origens criolls i francòfons. La seva veu es desplega majestuosa i frágil, profunda, sensual i juvenil, com treballada per aquest trilingüisme que ha marcat la seva vida: la fluidesa rítmica de la llengua anglesa, la síncopa indolent del crioll i la sofisticació del francès.

Descobreix el folk independent canadenc amb Joni Mitchell o l’explosiva Feist (de la que parlarem properament), el trip hop britànic amb Martina Topley-Bird, la música brasilera alternativa amb Adriana Calcanhotto i la psicodèlia d’Os Mutantes, les estrelles del hip hop i nu-soul amb Erikah Badu, The Roots, les grans veus de la tradición afroamericana amb Billie Holiday, Nina Simone i les estrelles llunyanes de l’anomenada Música del món amb Rokia Traoré, Lhasa…

Amb tota aquesta barreja Melissa poc a poc va inventant el seu propi estil d’acompanyament personal, molt rítimic i escriu els seus primers textos i composa les seves també primeres cançons a través d’una aventura, “l’aventura d’una paraula lliure”.

Va decidir també estudiar Ètica i Societat a la Universitat d’Ottawa davant la necessitat de treballar en l’àmbit social combinant-lo amb l’expressió artística. A la universitat coneix a un jove percussionista que l’anima a tocar plegats. Autoprodueixen un álbum que difonen al Msypace i rápidamente la discogràfica No Format! la fitxa rápidamente al 2007. Més tard graba el primer álbum: Camphor & Copper.

I aquesta nit, pel BAM'09:

Escenari: Plaça del Rei
Día: Dijous 24 / 22:30h
País: Ottawa, Canadà
Estil: Acústica/Folk

Aquesta és una versió que ens regala Melissa Laveaux de Needle in the Hay d'Elliot Smith.

Camille, la “femme fatale” infantil

La inclassificable Camille, cantant parisina de 28 anys, s’ha legitimat com una artista de vanguardia sense haver d’endollar cap instrument i muntant shows complets solament amb els sons del seu cos. El seu imaginatiu treball vocal és part d’un concepte major de música teatral i gran carisma personal. Explora el seu interès en la musicalitat de les paraules de diversos idiomes, del cos i del joc, tot: sense límits.

Segons les crítiques, Camille es revela com la nova diva de la chanson francesa, estrella del pop francès, musa del ‘a capella’ experimental... per a mi: una juganera musical completa. Irradia màgia i onirisme entre palmes, tacons i la musicalitat de les seves lletres. Tot plegat es tracta d’una barreja de percussió corporal realitzat amb el seu propi cos i el dels seus músics.

Camille afirma que el cos és el millor instrument, l’únic que es pot posseir per complet. Per això, admet usar el seu cos com a percussió, com a complement a la seva veu de la que afirma “l’exercito com si fos esportista”. Ella defineix la música com: “Espai i moment ja que crec més en la importància de la fisicalitat i de l’espai que en l’estudi i el micròfon”.

Rebela que al llarg de la seva trajectòria la influenciat Edith Piaf, sobretot en la manera de buscar profunditat en la seva música, la seva ànima i el seu esperit. Se la sol comparar amb cantants contemporànies com Keren Ann o Björk, de la que Camille es manifesta molt diferent.

El seu últim disc, Music Hole (que significa: música feta amb els “forats” del cos i que alhora tributa el music hall) amplia el registre de ductilitat vocal cap a terrenys propis del teatre, dansa i cabaret. S’escriu en anglès, idioma que per a la cantant és idoni per moure les paraules de manera independent dins la seva gola.

Respecte al seu àlbum, Camille ret un homenatge al cabaret que es va produir als Estats Units abordant una interpretació de la música antiga amb el cos, “d’aquí que la música sigui com fer l’amor però anant al gra”, va indicar en una entrevista, segons el periodista, de mode picantot, “ja que genera una acceleració de relació interpersonal”. Molts que la van poder veure l’estiu passat al Palau de la Música pel Sónar diuen que si no veus un dels seus concerts no te n’adones de l’excepcionalitat de la cantant. Le fil (2005), el seu anterior àlbum, l’escoltava i reescoltava sense parar. Amb Music Hole t’has de prendre una mica més de temps ja que hi ha moments que penses que millor seria apagar-la una estoneta.

Personalment, jo sóc de Le Fil, un àlbum que es sostè de principi a fi en la nota Si i sona a vegades com un cor a la sirena, a vegades capritxosa però també sona a jazz, soul, a gospel, a òpera, àrab, tribu, gos, gat, aigua, ocell, corda, fil.

Un cop l'has sentit i resentit pots arribar a entendre una de les seves afirmacions més estranyes:"El francès és com un caramel, l’anglès com un xicle i l’espanyol com una pedra”, així descriu Camille les diferències entre llengues i així les experimenta.

Aquí hi ha un parell de videos oficials. Val molt la pena mirar els directes que corren per You Tube de Camille per veure com aconsegueix fer tots aquests sons.

Ani DiFranco: "El feminisme és la salvació, i no solament per a les dones"

Cap als 14 o 15 anys vaig conèixer a Ani Di Franco, segurament en un d'aquells sputniks de diumenge. Des del primer moment em va tornar boja tenint en compte que llavors ja duia 3 anys de guitarra. Veu, lletra, força... fins i tot la vaig poder veure un parell de cops a la Razzmatazz.

Avui regirant l'ordinador he trobat aquesta entrevista que podeu veure completa a El Periódico.

Aviat escriuré un post honorífic a la que ha estat un dels meus referents musicals des dels anomenats tiempos há.

- Els seus fan estan acostumats a què editi discs contínuament. Per exemple, el 1999 va treure'n 3 i a l'any següent, un doble. Per què ha tardat dos anys en publicar aquest recent Red Letter Year?
El motiu es diu Petah Lucia. Vaig tenir a la meva filla fa dos anys i a ella li he de dicat tot aquest temps.

- El 1999, la revista americana MS va incloure el seu nom a la llista de 21 feministes pel segle XXI. Què és per vosté el feminisme avui en dia?
És la salvació i no solament per a les dones; també pels homes. És la manera de contrarrestar el desequilibri, els problemes i les enfermetats socials que provoca el patriarcat. La propia naturalesa ens ensenya que per aconseguir la pau fa falta l'equilibri.

- Arran de l'èxit de la seva discogràfica, també la van destacar com empresària i vosté va enviar una carta dient: "Gràcies però prometeu-me que si demà caic morta a la meva tomba no posarà Ani D. Directora General Executiva. Si us plau, que es pugui llegir: compositora, músic, contacontes, bitxu raro".
M'irrita que en aquesta societat es medeixi a la gent en funció dels seus diners i si ets músic, dels discos que vens.

- Què la va animar, autora de Not a pretty girl i Little Plastic Castle, a fer la peça central de la pel·lícula La boda de mi mejor amigo, el frívol Wishin' and Hopin?
Em va semblar molt divertit que una feminista com jo es posés a composar i cantar coses del tipus: "T'has de pentinar per ell, fés solament les coses que a ell li agrada..."

- Vosté és una gran guitarrista que sovint es col·loca cinc pues de dit en la seva mà dreta i juga amb diferents afinacions i efectes, com el wah-wah i la distorsió. Quins són els teus referents?
M'agraden molt els guitarristes sudafricans perquè són molt tímbrics, però mai m'he plantejat imitar a ningú.

- La seva personalitat com a guitarrista es complementa amb la seva expressivitat vocal. Per què tant poques dones són bones guitarristes?
És un efecte més del patriarcat. Difícilment li donaran a una nena una guitarra, una trompeta... o un martell, fins i tot, perquè sàpiga com fer-lo servier. Però cada vegada més hi ha dones que toquen molt bé la guitarra.

- Fins a quin punt és important el compromís polític en un artista?
La música té diferents funcions. A vegades la utilitzes per transmetre sentiments, narrar històries o mostrar la teva cara més política. És veritat que als EUA els artistes estem molt despolititzats. Més que ciutadans, hi ha consumidors, el que ha dut a tenir una música molt poc compromesa, però poc a poc això també està canviant.

The Puppini Sisters: swing punk dels 40 en color vermell carmesí

Eren els 40, en aquells moments la televisió no era la protagonista sinó la ràdio i la Segona Guerra Mundial. Enmig de tanta batalla, històries de despedides amb el mocador blanc des de l’andana, ruptures sentimentals, de pobresa i esperança sorgeix el close harmony, un estil musical alegre i coral, un tipus de cor composat en la seva majoria per cantants del mateix sexe que aconseguien sons vocals sincopats, divertits i, potser fins i tot, psicodèlics per l’època.

El close harmony acompanyaria el naixement de la jove ONU i d’un nou ordre mundial amb els EUA d’un extrem i la URSS per l’altre, després arribaria la Guerra Freda… Aquesta és una altra història, el que va sorgir llavors va ser tota una estètica i un sentiment que perduraria en clàssics del cine i la música.

I com tot torna, les guerres, les crisis i el fred també ho van fer. Va ser llavors, quan a finals del segle passat no van tardar en aparèixer juntament a elles les càndides pin up girls com Dita Von Teese a dalt de tot, l’escena urbana es poblaria de noies amb el pèl negre acicala i els llavis vermell carmesí (Post: Imelda May) i després arribarien les bandes orquestrals fins que el 2007, la italiana Macella Puppini recent arribada a Londres a estudiar a estudiar disney de moda s’uneix a les angleses Stephanie O’Brien i Kate Mullins que estudiaven al Trinity Collage of Music per formar la primera banda de close harmony del nou segle: The Puppini Sisters, nom inspirat com a tribut a les The Andrews Sisters.

La seva música ha estat catalogada com retro vanguardista futurista i el seu so swing-punk al ser molt més dur que el swing. Les germanes Puppini són secundades per una banda de tres peces amb Blake Wilner, a la guitarra, Pat Levett a la bateria i percussió i el baix per Henrik Jensen. Un resultat notable que ens deixa l’esperit alegre, técnicamente sonen a la fotografia en sèpia i és el repertorio amb versions de temes actuals com Crazy in Love (Beyoncé) del primer álbum el que els hi dóna aquest punt creatiu autèntic. No obstant, pel que he pogut llegir, el close harmony tenia en la ràdio un mitjà per excel·lència on l’absència de soroll resaltava la sincronització del cant, ajutjar pels videos en viu de les The Puppini Sisters, el resultat perd en el directe. S'hauria de veure.

El segon álbum es titula The Rise and Fall of Ruby Woo (Ascens i caiguda del Ruby Woo) inclou composicions de Puppini, O’Brien i Mullins. El Ruby Woo del títol obeeix al labial de la marca de Cosmetics MAC: “Ruby Woo: El preferit de l’escena rockabilly i de les germanes Puppini”. Pintallavis que també és el preferit de Robert Smith, cantant de The Cure.

Segons la seva web oficial, The Puppini Sisters s’inspiren en The Andrews Sisters, The Boswell Sisters, Marlene Dietrich, Fred y Ginger Rogers Astair, Kate Bush, Mike Flores, Joan Crawford, The Smiths, y Tom Waits.

I si vols més revival, aquest cop en català i des de Girona… no et perdis The Pepper Pots. Pròximament al bloc.

Més info: www.myspace.com/thepuppinisisters