Benvinguts al Cabaret Post Nuclear de la Cibelle!

“El planeta s'ha estavellat / I l'únic que queda és només una llum de pedra / Flotant a l'espai / Amb la selva a la part superior / I el mar que degota / I aquí és on trobarà els millors espectacles / En una galàxia sencera, és clar / Benvinguts a Las Venus Resort Hotel Palace / Sóc la seva anfitriona / Sonja Khalecallon / Espero que gaudeixin de l'espectacle / I si us plau, no alimentin els micos / Gaudiu d'una estada agradable”.

D’aquesta manera tant eloqüent i divertida arrenca el nou álbum de Cibelle presentat el passat 12 d’abril sota el nom de: “Las Vênus Resort Palace Hotel”. Un álbum que utilitza la música per aconseguir el seu objectiu: explicar una història, la d’una noia que sobreviu a un atac atòmic i que està disposada a explicar el que viu a través de les seves cançons.

El seu nou treball és una obra conceptual, que roça el teatre i invoca el misteri. “Jo sóc la cantant resident del bar, sóc Sonja Khalecallon i la meva banda son Los Stroboscopious Luminous”.

Es una espècie de Ziggy Stardust model 2010 que, en lloc de Glam-rock, fa de l’electrònica experimental l’idioma ideal per apropar a les masses el seus missatges. Segons ella explica: “El món s’ha acabat. Ha explotat i solament queda aquest tros de roca flotant a l’espai, (...) refugi del que queda del planeta: hula girls, dones amazones, indis, turistes hawaians, cowboys, fugitius, cybertrance fans, travestis, vells cantants francesos i extres perduts d’una vella pel·lícula d’Indiana Jones. És l’últim lloc de l’univers que ha sobreviscut a la destrucció, i estem de festa com si fos la fi del món (que ho és)”. Temptador!

Nou temes molt frescos i originals s’uneixen a tres versions: ‘Mango Tree', cantada per Ursula Andress en una pel·lícula de James Bond, ‘Lightworks’ de Raymond Scott, un productor dels 50, i ‘It’s not easy being green’ de la Rana Gustavo.

Cibelle és el nom amb el que es coneix a Cibelle Cavelli Bastos que, a més de posseir una de les veus més privilegiades, dolces i reconeixibles, s’ha revelat també com una gran compositora, una artista completa. No solament sap atraure l’atenció amb la seva brillant interpretació vocal sinó que els seus temes són interessants per sí sols. Els que pequen de reduccionistes, la titllen de ser la Björk brasilera. Jo m’abstindré a fer comparacions, com sempre.

Nascuda a Sao Paulo (actualment, d’adopció londinenca), als 5 anys comença a anar a classes de guitarra, provant successivament amb altres instruments, com el piano, la percussió… i és als 14 quan és descoberta per un d’aquests caçatalents (que segons la meva imaginació, duu una camisa a lo Carmen Miranda) que la llença a fer anuncis i aparicions al cinema. Aviat, però, Cibelle es decanta pel cant, la seva verdadera passió, i rastreja els carrers de la ciutat per endinsar-se en vàries jam sessions. Coneix al productor iugoslau, Suba que l’invita a participar en l’àlbum que estava preparant [São Paolo confessions (1999)], un clàssic de l’electrònica que a Cibelle li serveix de trampolí internacional.

El maig del 2006, publica el seu segon álbum d’estudi The Shine of Dried Electric Leaves, que inclou duets amb Devendra Banhart, Spleen, Seu Jorge entre d’altres.

És una de les més originals i seductores artistes brasileres actuals. Cantant, poetessa i videoartista mantè en les seves composicions l’essència de la cançó brasilera adaptant-la a l’electrònica del s. XXI i desenvolupant-la amb el so propi de qui destaca per ser una brillant promesa de l’escena del Brasil. El resultat és una especie de punk tropical, una barreja psicodèlica de música brasilera tradicional i música electrònica contemporània.

I pels que la volen veure (jo ja estic al sac), el proper 19 de maig toca a la Sala Apolo.

Així doncs, benvinguts a la banda sonora punk d’un cabaret tropical postnuclear!!

pd.: Per conèixer les seves cançons pots directament anar a l'Spotify i disfrutar d'un disc que, ara per ara, és el que millor s'escau als temps que corren: alegria, optimisme i sentit de l'humor.

Més info: Myspace