Soap&Skin: bellesa i obscuritat en equilibri

Tarda de diumenge i Soap&Skin. Amb aquest nom, podria semblar que he passat unes hores amb l’extremat síndrome de felicitat de Sugar Ray o Jack Johnson, però no.

Es tracta d’Anja Plaschg, una noia que hipnotitza des del primer segon que la escoltes (i de veres... és impossible arrencar-me els auriculars). Penses en el romanticisme, la solitud, rostres lúgubres, un saló amb un piano de cua i una gran làmpara de vidre de llum tènue.

Xiuxiuejos angoixants, cors foscos, atmosferes ombrívoles, instrumentals i les que és capaç de generar amb la seva veu... Bellesa i tristesa, per igual envoltat de penombra musical en el seu primer àlbum que porta per nom: “Lovetune for vacuum”(2009).

Neix el 1990 a una granja de la petita vila de Gnas, a l’estat de Styria d’Àustria. Segons la minsa informació que he pogut trobar, durant la seva adolescència va arribar a practicar fins a 12 hores diàries els dos instruments que marquen el seu estil: el piano i el violí clàssics, els que domina amb bona tècnica. Aquests dos, juntament amb la capacitat de jugar a composar sons crus a l’ordinador, són part del seu indefinible estil, sumant una quota d’incertesa i nostàlgia en cada cançó.

Als 16 anys, va decidir estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts de Viena. En aquella època, com Melissa Laveaux, va publicar gràcies a MySpace els temes del seu primer demo. Un temps més tard va ser apadrinada per Raumschmiere, reconegut DJ de techno-punk (suposo que per aquelles contrades...) i fundador del segell Shitkatapult, enfocat a la música electrònica.

Ella, amb so melangiós, veu fràgil i versatilitat pel piano, el violí i els beats electrònics, té tan sols 19 anys. Un ja no sap si deprimir-se o tenir la sort de trobar personatges d’aquesta mena.

El nom del projecte sembla no correspondre en res al que un pot arribar a trobar. Segons Anja, el per què del nom Soap&Skin és que “el sabó i la pell són dues substàncies que reaccionen la una a l’altre de diverses maneres. No solament el sabó neteja la pell sinó que també la protegeix, i l’escuma és tant bonica mentre desapareix ràpidament...”. Curiós. Encara no trobo la simbiosi.

Potser aquest suposat contrast explica allò propi de la seva música. Per un costat, allò acústic, on la fragilitat i la versatilitat de la seva veu es sumen al piano i al violí i per altre costat, els sons de l’ordinador que aporten una quota de mecanització que es barreja amb el so clàssic d’ambdós instruments.

Com sempre, no falten les comparacions. Li ha tocat ser la “Nova Björk” però realment són dos estils difícilment comparables sobretot per les sensacions que transmeten i l’estil propi d’Anja, a la vegades dolç i d’altres més obscur, barreja estil clàssic amb modernitat.

Experimental i barroc. Melodies fosques, fosques, cristal·lines i precioses.
Més info:

www.myspace.com/soapandskin
www.soapandskin.com

Pd.: No hi ha videos oficials i els que corren per youtube són de dubtosa qualitat. Adjunto aquest per almenys poder gaudir de la música.

Tanya Stephens, la reina del dancehall jamaicà

Jamaica és un d’aquells països als que un al pensar en viatjar allà es mossega la llengua. Vols anar però la realitat de l’illa és convulsa, l’anomenen la “Belice violenta”. Jamaica, país amb un dels índexs més alts d’homicidis és també un país que produeix música a tonelades: reggae, dancehall... Les màximes expressions artístiques de la realitat que allà es viu.

De Bob Marley, Lee ‘Scratch’ Perry, Peter Tosh, Skatalites, passant pels Toots & The Maytals, Jimmy Cliff, Capleton..

I Lady Saw? Etana? The Princess of Reggae? Cecile? Blessed? Tanya Stephens? Dins una societat extremadament masclista, en la que la dona té una posició totalment secundària, es troben aquestes artistes que demostren amb escreix que les noies van més allà del simple rol de coristes decoratives.

Cadascuna amb el seu particular estil, destaquen en tot el ventall de músics jamaicans. Lady Saw explica que “al principi parlava de temes d’amor, coses que sentia però així no guanyava diners. Vaig veure que els homes parlaven de sexe, deixant a les dones com un drap brut. Ara parlo de sexe brut amb cançons pornogràfiques i a tothom li agrado. Ah! I guanyo pasta!”.

Tanya Stephens és la reina indiscutible del hardcore dancehall jamaicà, com descriuen. En un món que sembla dominat pels homes, almenys pel que fa a presència, ella reivindica el seu feminisme demostrant que la veu i el reggae no tenen sexe.

Vivienne Tanya Stephenson neix el 2 de juliol de 1973 a Kingston entre 6 germans més, cada un d’ells amb diferent pare: “la nostra societat és molt masclista. Entre d’altres, els tios se’n van al llit amb qualsevol noia, la deixen prenyada i després se’n despreocupen. A Jamaica hi ha moltes famílies monoparentals, la majoria, evidentment sense pare”. Exclama: “Com es pot tenir el mateix error 7 cops? És còmic”, riu.

Creix entre diversos estils com Smokey Robinson, Buddy Holly & The Crickets, R&B americà i els calypsonians que li agradaven a la seva mare com Lord Kitcherner o Mighty Sparrow.

El seu últim CD, “Rebelution”, confirma la seva posició privilegiada en un dels punts més alts del dancehall gràcies a la seva imaginació musical i la seva agudesa a l’hora d’escriure lletres. La seva escola ha estat el cantar i improvisar en els sound systems locals que van acabar de completar la seva educació musical.

Stephens, en una entrevista, explicava que després de passar tres anys residint a Suècia (1998-2001) necessitava el dancehall preguntant a tothom si tenia algun ‘riddim’. “És com una teràpia: “He après a apreciar molt més la llibertat que et dóna el dancehall per apartar-se dels tòpics habituals com les limitacions sexuals o el riure’s dels gays. Estic molt més oberta a temàtiques innovadores”.

Té cançons per tot: política, racisme, del sexisme... Una de les famoses és “Big Ninja Bike”, una exhuberant cançó per baixar els fums a aquells homes que no compleixen les seves promeses sexuals. Tanya tracta de “col·locar un punt en el forat existent entre homes i dones i puntualitzar el mite que estem en un món d’homes".

Si vols saber més sobre la música jamaicana, pots veure part del documental Made in Jamaica, clicant aquí (disponible fins el proper 22 d’octubre)

Mor Mercedes Sosa, "La Negra"

A dia 4 d'octubre, mor Mercedes Sosa, a la ciutat de Buenos Aires (Argentina).

Haydé Mercedes Sosa, va nèixer el 9 de juliol de 1935, a la ciutat de Tucumán. Amb 74 anys i una trajectòria de 60 anys, Mercedes va transitar per diversos països del món, compartint escenaris amb innombrables i prestigiosos artistes i va deixar, a més, un gran repertori discogràfic.

Deien que feia ballar les pedres i la seva veu va dur sempre un profund missatge de compromís social a través de la música d'arrel folclòrica, sense prejudicis de sumar altres expressions de qualitat musical.

Mercedes Sosa és i serà un símbol de la llibertat i lluita de Llatinoamèrica.



Va compartir escenari, entre d'altres amb Lila Downs. Aquí teniu una petita mostra.