10.8.09

Imelda May: Bodhran i Rockabilly a la Ruta 66


El primer cop que l’escoltes creus es tracta de la banda sonora d’alguna pel•lícula de culte exòtica dels anys 50. Tupès engominats, estampats de leopard, grans pits i melenes ros platino però darrere de tot això es troba la irlandesa i cantant de rockabilly, Imelda May, això sí amb tupè, metxa descolorada i vestida de tigressa; que no falti.
May neix el 1974 a la grisa Dublin i ja de ben petita comença a cantar: primer al cor de l’esglèsia, després fa anuncis i després a locals de tota mena. La seva veu recorda a cantants atormentades com Billie Holiday, Dinah Washington i el toc de rockabilly de Wanda Jackson. En les balades té aquest to de noia dolenta i perdedora que lamentant-se de la seva mala sort la fa ser la digna successora de Peggy Lee o Patsy Cline.

No és rockabilly pur, ni jazz, ni blues. En el seu primer disc hi ha de tot, des del rockabilly desenfrenat de ‘Love Tatoo’ a lacrimògenes balades de jazz per escoltar en locals amb molt de fum i poca llum com ‘Knock 123’. Cançons com ‘Johnny got a boom boom’ podrien servir-li a Dita Von Teese per realitzar un dels seus numerets de burlesque. En canvi, ‘It’s your woodoo working’ et durà al pitjor antro de Nova Orleans i les trompetes de ‘Watcha gonna do’ a una carrera contra la llei per la frontera mexicana creuant pobles d’aquests en les que una mirada a destemps i amb la persona equivocada et pot portar en situacions ben incòmodes com la d’una bala entre cella i cella.

Imelda May vol ser una pin up dels 50, americana i es vesteix i es pentina com a tal. Fotografiada en el que sembla un bar de carretera de la Ruta 66 en la portada del disc esperant a la seva parella mentre escolta Buddy Holly a la màquina de discs, el grup que l’acompanya també és vintage a l’ús, amb les seves guitarres de caixa, tupès i caçadores de cuir.

Pianos salvatges, trompetes desgarradores, històries de fumadors, noies que juren no tornar-se a enamorar encara que una i altre vegada cauen en el mateix error, nois dolents i dones que trenquen. No t’ho pots perdre.

Tot i semblar que May vol ser una còpia perfecta d’aquells anys daurats 50 d’EUA, ella dóna un toc especial a la seva música afegint el so del bodhran, el pandero irlandès, de percussió.

Bodhran, rock’n’roll, leopard, tupès i molta bona energia.

Ara per ara, no té dates per venir a tocar per Catalunya però mentrestant la pots escoltar a:

http://www.myspace.com/imeldamay1


www.imeldamay.com

No hay comentarios:

Publicar un comentario