La puresa de Lhasa

Fa pocs dies, un amic em va recomanar que escoltès a Lhasa de Sela. No tenia ni idea d'on sortia, em sonava el nom però res més. A l'escoltar-la... buf. Un tresor.

És una d’aquests pocs artistes, com Antony and The Johnsons i el francès Yann Tiersen per exemple, que aconsegueixen tocar de manera extremadament malenconiosa i nostàlgica sense caure mai en la tristesa, malgrat el pessimisme d’algunes de les seves lletres. Músiques que estremeixen com si fossin carícies, com si acompanyessin un record, una imatge del passat ben guardada.

Així definiríem a Lhasa, una dona de veu única i amb aptituds fora d’allò comú. En una situació musical de saturació de veus femenines sense gaire personalitat, ella destacava aportant el seu toc personal.

Lhasa és fruit d’un amor mestís, itinerant i utòpic. Dic utòpic perquè de les cròniques de la seva vida aflora el hippisme absolut, es situen dins una roulotte, viatjant d’un lloc a un altre. L’única veritat de Lhasa és la que sona, música no envasada, viva.

Va nèixer en una ciutat remota a prop de Woodstock de l’estat de Nova Iork l’any 1972, de pare: un escriptor i professor mexicà i de mare: una fotògrafa americana amb descendència libanesa.

Com he dit, va passar la seva infantesa en una caravana, viatjant entre Estats Units i Mèxic, acompanyada també per les seves tres germanes. Allunyada de la televisió i de la febre consumista, Lhasa de Sela creix rodejada de llibres, música i imatges de la ruta que desfila davant dels seus ulls ametllats. Durant 7 anys, Lhasa s’impregna de sensacions i de records que influiran clarament en el seu treball com artista.

Creix escoltant a Violeta Parra, Chavela Vargas, Billie Holiday, Amália Rodrigues, Maria Callas… Sempre li va atraure la música trista, confesava.

Als 13 anys, comença a cantar en un bar grec de San Francisco on vivia amb la seva mare. Els amos del local es van quedar impressionats per aquella nena madura i carismàtica, amb una veu tant bonica com peculiar. Els viatges familiars i el treball de les seves germanes al Cirque du Soleil la van dur a Montreal, on va multiplicar les seves actuacions en públic.

A Montreal va estar actuant durant 5 anys en diferents bars. Llocs sorollosos on cantava amb les mans a les butxaques i els ulls tancats per un públic que bevia i parlava. En una entrevista a El País deia: “Em vaig dir que no podia enfadar-me anb ells perquè no tenien obligació d’escoltar-me. Era jo quie havia de fer que volguessin escoltar-me de veritat, no per cortesia”.

El 1991, Lhasa coneix al guitarrista Yves Desrosiers, l’home que serà realitzador i productor del seu primer álbum d’estudi, La Llorona, que sortiria a la venta 6 anys més tard. Els dos músics, grans aficionats al jazz dels anys 30, van escollir per aquest primer treball un viatge als origens de la cantant, composant una selección de ranxeres, melodies zíngares, balades a l’estil country i interpretant junts cançons populars com “Los peces”, “Desdeñosa” o “Payande”. El triomf va ser immediat. El públic es diu que va quedar impresionat per la tremenda sensibilitat que habita a la veu d’aquesta dona de mirada i força felina.

Davant l’èxit abrumador d’aquest primer treball, Lhasa va sentir la necessitat d’allunyar-se una mica dels escenaris i de les càmeres per retrobar-se amb la seva vida nòmada i iniciar un nou viatge interior.

Durant diversos anys, treballa amb el circ Pocheros, movent-se pel nord d’Amèrica. I és en aquesta època quan neixen les primeres melodies que ompliran el segon disc de l’artista: The Living Road (2003). Àlbum que barreja el francès, l’espanyol, l’anglès i molta dolçor.

Si en l’època de La Llorona, Lhasa escoltava a Chavela Vargas o a Taraf de Haidouks, durant els últims anys es va sentir atreta per Al Green, Sam Cooke, Bonnie Prince Billy, Antony and The Johnsons… Deia: “Una cançó és una destilació. Igual que quan Bulls alguna cosa, s’evapora l’aigua i queda l’essència”.

El seu tercer i últim disc, anomenat simplemente Lhasa, a través de l’anglès que dóna un color específic a la seva veu, transmet una sensibilitat particularment intensa. Deia: “Crec que aquest disc sorprendrà als que coneixen els dos anteriors. Ha sorprès a ma mare i tot!”. “No volia res nostàlgic. Per mi aquesta és la nova música. Sento que la música comercial ha arribat a tal extrem que cada vegada hi ha més gent intentant retrobar quelcom més càlid, més íntim, aquell que fa que la música sigui poderosa”, continuava.

Lhasa va morir el passat 1 de gener, a Montreal, a conseqüència d’un càncer, amb tan sols 37 anys. Ens va deixar el seu talent reflexat en tres obres increíbles.