Intensa felicitat amb The Ditty Bops

Abby i Amanda, Amanda i Abby. Elles són The Ditty Bops, provinents de Los Angeles, Califòrnia.

Barregen folk, bluegrass, jazz, swing, ragtime i l’últim ingredient que, com sempre, no per ser l’últim manca d’interès: teatre musical (sons de cabaret). Pel que he pogut llegir, cada espectacle té una temática central i decoren tot l’escenari tenint en compte això inclouent espectacles de titelles.

Els inicis del grup semblen extrets d’alguna pel·lícula de Gondry. Es coneixen a la ciutat de Nova Iork i s’enamoren. Un dia buscant el seu gat perdut es colen en el pati d’un estrany i resulta ser un músic i boig coleccionista de guitarres. Del no res, les anima a tocar i voilà! Aquí les tenim, repartint catxondeo i bon rollo.

Un maig com qualsevol altre van decidir agafar els bàrtols, les bicicletes i viatjar a travès dels Estats Units per celebrar el llençament del seu segon álbum: Moon Over the Freeway, viatjant des de Los Àngeles a Nova Iork, recorrent 7246 km.

Música juganera, divertida, de caire naïf. Renovant els anys 50 (fidels a la màgia de llavors) esdevenen una música per riure, per ballar, per abstreure't i per disfrutar. Lletres de bogeria i melodies vertiginoses. No us podeu perdre: Your head is too big ("it was an accident!"). O si sou dels o de les que prefereix riure que plorar davant una ruptura: Bye bye love, no té desperdici. Cada cançó té el seu tret característic i no es poden solament escoltar per sobre, segur que hi tornaràs.

Com a últimes notícies, comentar que han participat en el nou àlbum amb objectiu solidari anomenat Christmans in the Heart cantant amb Bob Dylan. Escriuen llibres per a nens i nenes entre d'altres projectes artístics que engloben música, teatre i històries, bones històries, segur.

Mandolines, humor, guitarres, contrabaix, violins, complicitat, dulcimer i una veu totalment complementada... formen la millor proposta per acabar l’any i començar-ne un de nou amb un altre sentit. Segur: amb un somriure d’orella a orella.

Esperem veure-les aviat per aquestes terres!

pd.: Per ara, no he aconseguit trobar els seus àlbums a cap tenda. Continuaré amb l'intent i mentrestant... Spotify fins que surti fum.

Més info:

http://www.thedittybops.com/ - No té gaire substància... millor al myspace

The Ditty Bops "Wishful Thinking"

Pablocita | Vídeo MySpace

Maria Coma marramiaumiola

Després d'aquest parèntesi en forma d'A, torna En Clau de Dona i la millor manera de fer-ho és presentant a Maria Coma.

Paral·lel a la composició de música per a pel·lícules i publicitat i al creixement amb u_mä (projecte compartit amb Pau Vallvé), a la Maria Coma li ha arribat el moment d’estrenar-se en solitari amb 'Linòleum' (Amniòtic Records 2009), interpretat a la veu i al piano i esdevenint un dels debuts més esperats d’aquesta tardor.

Neix, com qui diu, amb un piano sota el braç. Després d'uns quants anys d'estudiar música clásica es decanta per la música moderna i el jazz. 'Vaig deixar els grups i en conèixer el Pau, amb qui de seguida vam congeniar musicalment, vam formar u_mä. Jo anava component, provant sonoritats i fent les primeres bandes sonores. Quan vaig tenir unes quantes cançons enregistrades, les vaig ensenyar al Pau i de seguida em va dir que volia fer-ne un disc.' El resultat és aquest 'Linòleum'.

En una entrevista a Vilaweb, Coma comentava: “La tècnica de gravat del linòleum requereix paciència i delicadesa. Cal concentrar-se molt, però el resultat és preciós i molt agraït. M'ha semblat que el paral·lelisme amb la confecció d'aquest disc era molt representatiu”.

Les dotzes peces que contè l’àlbum han estat íntegrament composades per ella. Amb 23 anys i a través de tots els projectes en els que ha participat, ha revelat la seva capacitat d’adaptació a estils. Cada cançó té un viatge sonor diferent: “'La meva música és una barreja de textures, melodies, harmonies i lletres. Per mi, és un joc musical i sonor i també espero que ho sigui per als qui l'escolten'.

Potser per les tonalitats pop semblants a algunes cantants nòrdiques, molts crítics musicals la titllen com a la nova Björk catalana (des del meu punt de vista, disten bastant l’una de l’altra però bé, hi ha la mania de categorizar). Ni la propia Coma és capaç de posar etiquetes a la seva música: 'No em sento reflexada en cap', diu.

Violins, vent, bateria a base d’olles, percussió, serres... són alguns dels components que meticulosament i amb calma ha anat treballant per crear una obra minimalista: a vegades naïf, suau, delicada; a vegades, obscura.

No et perdis la presentació del seu disc el proper 10 de desembre a la Sala Heliogàbal de Gràcia (Barcelona) amb el qual inicia una gira durant tot un any que la portarà a sales i festivals d'arreu del país. L'acompanyaran Pau Vallvé, bateria, productor i company, i Jordi Lanuza, baixista. Un àlbum i una cantant poc corrents.

Més info: http://www.myspace.com/mariacoma o www.mariacoma.com

Soap&Skin: bellesa i obscuritat en equilibri

Tarda de diumenge i Soap&Skin. Amb aquest nom, podria semblar que he passat unes hores amb l’extremat síndrome de felicitat de Sugar Ray o Jack Johnson, però no.

Es tracta d’Anja Plaschg, una noia que hipnotitza des del primer segon que la escoltes (i de veres... és impossible arrencar-me els auriculars). Penses en el romanticisme, la solitud, rostres lúgubres, un saló amb un piano de cua i una gran làmpara de vidre de llum tènue.

Xiuxiuejos angoixants, cors foscos, atmosferes ombrívoles, instrumentals i les que és capaç de generar amb la seva veu... Bellesa i tristesa, per igual envoltat de penombra musical en el seu primer àlbum que porta per nom: “Lovetune for vacuum”(2009).

Neix el 1990 a una granja de la petita vila de Gnas, a l’estat de Styria d’Àustria. Segons la minsa informació que he pogut trobar, durant la seva adolescència va arribar a practicar fins a 12 hores diàries els dos instruments que marquen el seu estil: el piano i el violí clàssics, els que domina amb bona tècnica. Aquests dos, juntament amb la capacitat de jugar a composar sons crus a l’ordinador, són part del seu indefinible estil, sumant una quota d’incertesa i nostàlgia en cada cançó.

Als 16 anys, va decidir estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts de Viena. En aquella època, com Melissa Laveaux, va publicar gràcies a MySpace els temes del seu primer demo. Un temps més tard va ser apadrinada per Raumschmiere, reconegut DJ de techno-punk (suposo que per aquelles contrades...) i fundador del segell Shitkatapult, enfocat a la música electrònica.

Ella, amb so melangiós, veu fràgil i versatilitat pel piano, el violí i els beats electrònics, té tan sols 19 anys. Un ja no sap si deprimir-se o tenir la sort de trobar personatges d’aquesta mena.

El nom del projecte sembla no correspondre en res al que un pot arribar a trobar. Segons Anja, el per què del nom Soap&Skin és que “el sabó i la pell són dues substàncies que reaccionen la una a l’altre de diverses maneres. No solament el sabó neteja la pell sinó que també la protegeix, i l’escuma és tant bonica mentre desapareix ràpidament...”. Curiós. Encara no trobo la simbiosi.

Potser aquest suposat contrast explica allò propi de la seva música. Per un costat, allò acústic, on la fragilitat i la versatilitat de la seva veu es sumen al piano i al violí i per altre costat, els sons de l’ordinador que aporten una quota de mecanització que es barreja amb el so clàssic d’ambdós instruments.

Com sempre, no falten les comparacions. Li ha tocat ser la “Nova Björk” però realment són dos estils difícilment comparables sobretot per les sensacions que transmeten i l’estil propi d’Anja, a la vegades dolç i d’altres més obscur, barreja estil clàssic amb modernitat.

Experimental i barroc. Melodies fosques, fosques, cristal·lines i precioses.
Més info:

www.myspace.com/soapandskin
www.soapandskin.com

Pd.: No hi ha videos oficials i els que corren per youtube són de dubtosa qualitat. Adjunto aquest per almenys poder gaudir de la música.

Tanya Stephens, la reina del dancehall jamaicà

Jamaica és un d’aquells països als que un al pensar en viatjar allà es mossega la llengua. Vols anar però la realitat de l’illa és convulsa, l’anomenen la “Belice violenta”. Jamaica, país amb un dels índexs més alts d’homicidis és també un país que produeix música a tonelades: reggae, dancehall... Les màximes expressions artístiques de la realitat que allà es viu.

De Bob Marley, Lee ‘Scratch’ Perry, Peter Tosh, Skatalites, passant pels Toots & The Maytals, Jimmy Cliff, Capleton..

I Lady Saw? Etana? The Princess of Reggae? Cecile? Blessed? Tanya Stephens? Dins una societat extremadament masclista, en la que la dona té una posició totalment secundària, es troben aquestes artistes que demostren amb escreix que les noies van més allà del simple rol de coristes decoratives.

Cadascuna amb el seu particular estil, destaquen en tot el ventall de músics jamaicans. Lady Saw explica que “al principi parlava de temes d’amor, coses que sentia però així no guanyava diners. Vaig veure que els homes parlaven de sexe, deixant a les dones com un drap brut. Ara parlo de sexe brut amb cançons pornogràfiques i a tothom li agrado. Ah! I guanyo pasta!”.

Tanya Stephens és la reina indiscutible del hardcore dancehall jamaicà, com descriuen. En un món que sembla dominat pels homes, almenys pel que fa a presència, ella reivindica el seu feminisme demostrant que la veu i el reggae no tenen sexe.

Vivienne Tanya Stephenson neix el 2 de juliol de 1973 a Kingston entre 6 germans més, cada un d’ells amb diferent pare: “la nostra societat és molt masclista. Entre d’altres, els tios se’n van al llit amb qualsevol noia, la deixen prenyada i després se’n despreocupen. A Jamaica hi ha moltes famílies monoparentals, la majoria, evidentment sense pare”. Exclama: “Com es pot tenir el mateix error 7 cops? És còmic”, riu.

Creix entre diversos estils com Smokey Robinson, Buddy Holly & The Crickets, R&B americà i els calypsonians que li agradaven a la seva mare com Lord Kitcherner o Mighty Sparrow.

El seu últim CD, “Rebelution”, confirma la seva posició privilegiada en un dels punts més alts del dancehall gràcies a la seva imaginació musical i la seva agudesa a l’hora d’escriure lletres. La seva escola ha estat el cantar i improvisar en els sound systems locals que van acabar de completar la seva educació musical.

Stephens, en una entrevista, explicava que després de passar tres anys residint a Suècia (1998-2001) necessitava el dancehall preguntant a tothom si tenia algun ‘riddim’. “És com una teràpia: “He après a apreciar molt més la llibertat que et dóna el dancehall per apartar-se dels tòpics habituals com les limitacions sexuals o el riure’s dels gays. Estic molt més oberta a temàtiques innovadores”.

Té cançons per tot: política, racisme, del sexisme... Una de les famoses és “Big Ninja Bike”, una exhuberant cançó per baixar els fums a aquells homes que no compleixen les seves promeses sexuals. Tanya tracta de “col·locar un punt en el forat existent entre homes i dones i puntualitzar el mite que estem en un món d’homes".

Si vols saber més sobre la música jamaicana, pots veure part del documental Made in Jamaica, clicant aquí (disponible fins el proper 22 d’octubre)

Mor Mercedes Sosa, "La Negra"

A dia 4 d'octubre, mor Mercedes Sosa, a la ciutat de Buenos Aires (Argentina).

Haydé Mercedes Sosa, va nèixer el 9 de juliol de 1935, a la ciutat de Tucumán. Amb 74 anys i una trajectòria de 60 anys, Mercedes va transitar per diversos països del món, compartint escenaris amb innombrables i prestigiosos artistes i va deixar, a més, un gran repertori discogràfic.

Deien que feia ballar les pedres i la seva veu va dur sempre un profund missatge de compromís social a través de la música d'arrel folclòrica, sense prejudicis de sumar altres expressions de qualitat musical.

Mercedes Sosa és i serà un símbol de la llibertat i lluita de Llatinoamèrica.



Va compartir escenari, entre d'altres amb Lila Downs. Aquí teniu una petita mostra.

Melissa Laveaux: frescor rítmica

Qui hagués dit que la sort de perdre un xec per pagar unes classes de piano hagués estat el catalitzador del talent de Melissa Laveaux. També, tant el seu pare com la seva mare van tenir la seva petita aportació. El seu pare, immigrant d'origen haitià, li va comprar una guitarra per 15 dòlars a una botiga de l'Exèrcit de Salvació i la seva mare li afinava l'oïda escoltant cançons d'autor i jazz haitià.

Amb la guitarra, aquesta fidel companya, va compondre les primeres cançons. Han passat uns anys i aquesta nit ens presentarà a Barcelona els temes del seu disc de debut, Camphor & Cooper (No format/Universal), un conjunt de temes intimistes i poètics que diuen que han commocionat les ànimes més sensibles. La maduresa d’aquesta jove de 24 anys ja ha conquistat el públic i aquesta nit a molts més, amb ells i elles ja m'incloc.

Neix a Montréal el 1985 i creix a Ottawa, Ontario, en un univers majoritàriament anglòfon. Tot i així, sembla que no ha oblidat els seus origens criolls i francòfons. La seva veu es desplega majestuosa i frágil, profunda, sensual i juvenil, com treballada per aquest trilingüisme que ha marcat la seva vida: la fluidesa rítmica de la llengua anglesa, la síncopa indolent del crioll i la sofisticació del francès.

Descobreix el folk independent canadenc amb Joni Mitchell o l’explosiva Feist (de la que parlarem properament), el trip hop britànic amb Martina Topley-Bird, la música brasilera alternativa amb Adriana Calcanhotto i la psicodèlia d’Os Mutantes, les estrelles del hip hop i nu-soul amb Erikah Badu, The Roots, les grans veus de la tradición afroamericana amb Billie Holiday, Nina Simone i les estrelles llunyanes de l’anomenada Música del món amb Rokia Traoré, Lhasa…

Amb tota aquesta barreja Melissa poc a poc va inventant el seu propi estil d’acompanyament personal, molt rítimic i escriu els seus primers textos i composa les seves també primeres cançons a través d’una aventura, “l’aventura d’una paraula lliure”.

Va decidir també estudiar Ètica i Societat a la Universitat d’Ottawa davant la necessitat de treballar en l’àmbit social combinant-lo amb l’expressió artística. A la universitat coneix a un jove percussionista que l’anima a tocar plegats. Autoprodueixen un álbum que difonen al Msypace i rápidamente la discogràfica No Format! la fitxa rápidamente al 2007. Més tard graba el primer álbum: Camphor & Copper.

I aquesta nit, pel BAM'09:

Escenari: Plaça del Rei
Día: Dijous 24 / 22:30h
País: Ottawa, Canadà
Estil: Acústica/Folk

Aquesta és una versió que ens regala Melissa Laveaux de Needle in the Hay d'Elliot Smith.

Camille, la “femme fatale” infantil

La inclassificable Camille, cantant parisina de 28 anys, s’ha legitimat com una artista de vanguardia sense haver d’endollar cap instrument i muntant shows complets solament amb els sons del seu cos. El seu imaginatiu treball vocal és part d’un concepte major de música teatral i gran carisma personal. Explora el seu interès en la musicalitat de les paraules de diversos idiomes, del cos i del joc, tot: sense límits.

Segons les crítiques, Camille es revela com la nova diva de la chanson francesa, estrella del pop francès, musa del ‘a capella’ experimental... per a mi: una juganera musical completa. Irradia màgia i onirisme entre palmes, tacons i la musicalitat de les seves lletres. Tot plegat es tracta d’una barreja de percussió corporal realitzat amb el seu propi cos i el dels seus músics.

Camille afirma que el cos és el millor instrument, l’únic que es pot posseir per complet. Per això, admet usar el seu cos com a percussió, com a complement a la seva veu de la que afirma “l’exercito com si fos esportista”. Ella defineix la música com: “Espai i moment ja que crec més en la importància de la fisicalitat i de l’espai que en l’estudi i el micròfon”.

Rebela que al llarg de la seva trajectòria la influenciat Edith Piaf, sobretot en la manera de buscar profunditat en la seva música, la seva ànima i el seu esperit. Se la sol comparar amb cantants contemporànies com Keren Ann o Björk, de la que Camille es manifesta molt diferent.

El seu últim disc, Music Hole (que significa: música feta amb els “forats” del cos i que alhora tributa el music hall) amplia el registre de ductilitat vocal cap a terrenys propis del teatre, dansa i cabaret. S’escriu en anglès, idioma que per a la cantant és idoni per moure les paraules de manera independent dins la seva gola.

Respecte al seu àlbum, Camille ret un homenatge al cabaret que es va produir als Estats Units abordant una interpretació de la música antiga amb el cos, “d’aquí que la música sigui com fer l’amor però anant al gra”, va indicar en una entrevista, segons el periodista, de mode picantot, “ja que genera una acceleració de relació interpersonal”. Molts que la van poder veure l’estiu passat al Palau de la Música pel Sónar diuen que si no veus un dels seus concerts no te n’adones de l’excepcionalitat de la cantant. Le fil (2005), el seu anterior àlbum, l’escoltava i reescoltava sense parar. Amb Music Hole t’has de prendre una mica més de temps ja que hi ha moments que penses que millor seria apagar-la una estoneta.

Personalment, jo sóc de Le Fil, un àlbum que es sostè de principi a fi en la nota Si i sona a vegades com un cor a la sirena, a vegades capritxosa però també sona a jazz, soul, a gospel, a òpera, àrab, tribu, gos, gat, aigua, ocell, corda, fil.

Un cop l'has sentit i resentit pots arribar a entendre una de les seves afirmacions més estranyes:"El francès és com un caramel, l’anglès com un xicle i l’espanyol com una pedra”, així descriu Camille les diferències entre llengues i així les experimenta.

Aquí hi ha un parell de videos oficials. Val molt la pena mirar els directes que corren per You Tube de Camille per veure com aconsegueix fer tots aquests sons.

Ani DiFranco: "El feminisme és la salvació, i no solament per a les dones"

Cap als 14 o 15 anys vaig conèixer a Ani Di Franco, segurament en un d'aquells sputniks de diumenge. Des del primer moment em va tornar boja tenint en compte que llavors ja duia 3 anys de guitarra. Veu, lletra, força... fins i tot la vaig poder veure un parell de cops a la Razzmatazz.

Avui regirant l'ordinador he trobat aquesta entrevista que podeu veure completa a El Periódico.

Aviat escriuré un post honorífic a la que ha estat un dels meus referents musicals des dels anomenats tiempos há.

- Els seus fan estan acostumats a què editi discs contínuament. Per exemple, el 1999 va treure'n 3 i a l'any següent, un doble. Per què ha tardat dos anys en publicar aquest recent Red Letter Year?
El motiu es diu Petah Lucia. Vaig tenir a la meva filla fa dos anys i a ella li he de dicat tot aquest temps.

- El 1999, la revista americana MS va incloure el seu nom a la llista de 21 feministes pel segle XXI. Què és per vosté el feminisme avui en dia?
És la salvació i no solament per a les dones; també pels homes. És la manera de contrarrestar el desequilibri, els problemes i les enfermetats socials que provoca el patriarcat. La propia naturalesa ens ensenya que per aconseguir la pau fa falta l'equilibri.

- Arran de l'èxit de la seva discogràfica, també la van destacar com empresària i vosté va enviar una carta dient: "Gràcies però prometeu-me que si demà caic morta a la meva tomba no posarà Ani D. Directora General Executiva. Si us plau, que es pugui llegir: compositora, músic, contacontes, bitxu raro".
M'irrita que en aquesta societat es medeixi a la gent en funció dels seus diners i si ets músic, dels discos que vens.

- Què la va animar, autora de Not a pretty girl i Little Plastic Castle, a fer la peça central de la pel·lícula La boda de mi mejor amigo, el frívol Wishin' and Hopin?
Em va semblar molt divertit que una feminista com jo es posés a composar i cantar coses del tipus: "T'has de pentinar per ell, fés solament les coses que a ell li agrada..."

- Vosté és una gran guitarrista que sovint es col·loca cinc pues de dit en la seva mà dreta i juga amb diferents afinacions i efectes, com el wah-wah i la distorsió. Quins són els teus referents?
M'agraden molt els guitarristes sudafricans perquè són molt tímbrics, però mai m'he plantejat imitar a ningú.

- La seva personalitat com a guitarrista es complementa amb la seva expressivitat vocal. Per què tant poques dones són bones guitarristes?
És un efecte més del patriarcat. Difícilment li donaran a una nena una guitarra, una trompeta... o un martell, fins i tot, perquè sàpiga com fer-lo servier. Però cada vegada més hi ha dones que toquen molt bé la guitarra.

- Fins a quin punt és important el compromís polític en un artista?
La música té diferents funcions. A vegades la utilitzes per transmetre sentiments, narrar històries o mostrar la teva cara més política. És veritat que als EUA els artistes estem molt despolititzats. Més que ciutadans, hi ha consumidors, el que ha dut a tenir una música molt poc compromesa, però poc a poc això també està canviant.

The Puppini Sisters: swing punk dels 40 en color vermell carmesí

Eren els 40, en aquells moments la televisió no era la protagonista sinó la ràdio i la Segona Guerra Mundial. Enmig de tanta batalla, històries de despedides amb el mocador blanc des de l’andana, ruptures sentimentals, de pobresa i esperança sorgeix el close harmony, un estil musical alegre i coral, un tipus de cor composat en la seva majoria per cantants del mateix sexe que aconseguien sons vocals sincopats, divertits i, potser fins i tot, psicodèlics per l’època.

El close harmony acompanyaria el naixement de la jove ONU i d’un nou ordre mundial amb els EUA d’un extrem i la URSS per l’altre, després arribaria la Guerra Freda… Aquesta és una altra història, el que va sorgir llavors va ser tota una estètica i un sentiment que perduraria en clàssics del cine i la música.

I com tot torna, les guerres, les crisis i el fred també ho van fer. Va ser llavors, quan a finals del segle passat no van tardar en aparèixer juntament a elles les càndides pin up girls com Dita Von Teese a dalt de tot, l’escena urbana es poblaria de noies amb el pèl negre acicala i els llavis vermell carmesí (Post: Imelda May) i després arribarien les bandes orquestrals fins que el 2007, la italiana Macella Puppini recent arribada a Londres a estudiar a estudiar disney de moda s’uneix a les angleses Stephanie O’Brien i Kate Mullins que estudiaven al Trinity Collage of Music per formar la primera banda de close harmony del nou segle: The Puppini Sisters, nom inspirat com a tribut a les The Andrews Sisters.

La seva música ha estat catalogada com retro vanguardista futurista i el seu so swing-punk al ser molt més dur que el swing. Les germanes Puppini són secundades per una banda de tres peces amb Blake Wilner, a la guitarra, Pat Levett a la bateria i percussió i el baix per Henrik Jensen. Un resultat notable que ens deixa l’esperit alegre, técnicamente sonen a la fotografia en sèpia i és el repertorio amb versions de temes actuals com Crazy in Love (Beyoncé) del primer álbum el que els hi dóna aquest punt creatiu autèntic. No obstant, pel que he pogut llegir, el close harmony tenia en la ràdio un mitjà per excel·lència on l’absència de soroll resaltava la sincronització del cant, ajutjar pels videos en viu de les The Puppini Sisters, el resultat perd en el directe. S'hauria de veure.

El segon álbum es titula The Rise and Fall of Ruby Woo (Ascens i caiguda del Ruby Woo) inclou composicions de Puppini, O’Brien i Mullins. El Ruby Woo del títol obeeix al labial de la marca de Cosmetics MAC: “Ruby Woo: El preferit de l’escena rockabilly i de les germanes Puppini”. Pintallavis que també és el preferit de Robert Smith, cantant de The Cure.

Segons la seva web oficial, The Puppini Sisters s’inspiren en The Andrews Sisters, The Boswell Sisters, Marlene Dietrich, Fred y Ginger Rogers Astair, Kate Bush, Mike Flores, Joan Crawford, The Smiths, y Tom Waits.

I si vols més revival, aquest cop en català i des de Girona… no et perdis The Pepper Pots. Pròximament al bloc.

Més info: www.myspace.com/thepuppinisisters

Un grup de rap integrat per tres noies desafia el masclisme imperant en la societat marroquina

Les tigresses no consumeixen alcohol, no fumen i no surten de festa. Però pugen a escenaris i canten rap desafiant el poder masculí, que inclou les crides al boicot, els insults, els gestos discriminatoris, i, per descomptat, la gelosia. No és fàcil conquistar seguidors en una societat profundament masclista i conservadora, tot i que res a veure amb la d’Aràbia Saudita on les noies fins i tot tenen prohibit aparèixer en una portada d’un disc o actuar en públic.

La banda de les tigresses marroquines, així es fa dir, està composta per musulmanes de les que abracen la religió de Mahoma i es mou amb tota llibertat en un país on la llei, en aquest cas, no interfereix en les seves actuacions, ni en els seus assajos o en qualsevol mena de manifestació pública. No obstant, troben altres classes de pressions que provenen del carrer, de la família i del seu propi públic.

Més info: AVUI

Keny Arkana enrabia, reivindica, desafia

Marsellesa de mare francesa i pare argentí, Keny Arkana neix el 20 de desembre de 1983. Als 9 anys comencen les fugues: primer de casa i després de les residències i internats als que arriba per ordre judicial. Veu en el carrer un mitjà per afirmar la seva llibertat.

“No sóc una rapera, sinó una contestatària que fa rap”, afirma Arkana qui es defineix així com a ciutadana abans que com a artista. El seu rap és música compromesa amb el canvi social i amb la filosofia dels moviments altermundialistes, anticapitalistes, revolucionaris i anticolonialistes; música polititzada que afirma la seva posició crítica i invita a prendre consciència tant de la realitat del món com de la necessitat de lluitar contra la injustícia. Així doncs, la seva consciència política és precisa i el rap és el mitjà, el complement per escriure textos provocatius i remoure consciències.

Arkana no es limita als seus barris marsellesos, és una internacionalista convençuda que llença el seu missatge arreu del món. Aquest és un text que va enviar al Subcomandante Insurgente Marcos: “...me intereso por la política aunque no me reconozco en ningún partido, y extrañamente en el zapatismo me encontré. El lado alternativo y humanista del movimiento zapatista - todo lo que es la defensa de la naturaleza, el ser humano y su dignidad y su libertad - es universal.”

En solitari, treu el 2004 el maxi Le Missile est Lancé (el missil és llençat) al que seguirà l’àlbum L’Esquisse (l’esboç). En els temes que composen el disc, Keny Arkana renuncia a parlar de sí mateixa, definint-se com “una anònima en la massa”.

El 2004, comença a participar en la fundació del col•lectiu La Rage Du Peuple (La ràbia del poble), un col•lectiu que milita a favor d’una “còlera positiva, federalista, portadora d’esperances i de canvi” en les ciutats en general i en les zones marginades en particular.

El 2006 surt a la llum el seu primer àlbum oficial “Entre Ciment et Belle Etoile” (Entre el ciment i les estrelles). Amb els peus a la terra i la mirada al cel, aquest treball posiciona l’artista militant com l’encarnació del renaixement del rap francès. Tornada a un rap amb textos molt treballats, flow estructurat, una interpretació amb una autenticitat commovedora, música variada i eficaç. Àlbum honest i crític, dictat per la urgència de la lluita contra un sistema deshumanitzador.

Entre els records de la infància i els principis de la filosofia altermundialista, el tema “Victoria” serveix per parlar, en primera persona, d’una adolescent Argentina, víctima juntament amb la seva família de la crisis econòmica provocada per una democràcia dèbil, hereva de la dictadura.

Les lletres de Keny Arkana són crides a la llibertat i més enllà d’això les causes que defensa es veuen reflexades en el seu documental inèdit Un autre monde est possible en el que Arkana cedeix àmpliament la paraula als defensors d’una postura altermundialista contrària a la globalització capitalista i l’opressió de l’estat.

VIDEOS:

Psych folk amb Joanna Newsom i Alela Diane

Alela Diane i Joanna Newsom són dos de les exponents més prominents del moviment del psych folk (o acid folk o freak folk... qui sap els límits que separen aquests gèneres, tant és!) i amb elles, aquest 2x1, reiniciem el bloc després de l'estiu.

Minimalisme, ambient naïf, íntim... claus poètiques, estampes innocents, bellesa quasi etèrea, cant de sirenes, rudesa i senzillesa. Serà això el psych folk? Folk, indie, psychodelia? Bellesa per les orelles i ja.

Alela Diane, cantant d’aspecte rude i veu profunda, transporta a moments tranquils, al voltant d’un foc o sota la lluna, amb històries basades en les seves experiències personals i de la seva família.

El seu primer disc "The Pirate's Gospel" està inspirat en la música tradicional americana i rematat amb una veu preciosa. Després, amb “To be Still”, incorpora més instruments sota la producció del seu pare, Tom Menig.

Potser és exagerat considerar-la com la nova Joni Mitchell o la nova Emmylou Harris però “To be still” és un disc per aquells als que els hi agradi el folk i la senzillesa musical, un álbum amb crítiques excel•lents en mig món concebut en un viatge per Europa.

Alela Diane és amiga íntima de Joanna Newsom. Diane diu: “Teníem la mateixa visió creativa des de l’institut, èrem artistes visuals. La música de Joanna és meravellosa, preciosa i atrevida”.

Video:


Naïf amb Joanna Newsom

La jove Joanna Newsom, nascuda el 1982 a la ciutat de Nevada City, es va convertir en una de les grans revelacions musicals del panorama nord-americà de l’any 2004 gràcies al seu folk naïf i poètic, traslladat innocentment amb la seva veu de nena, enriquit amb traços bluegrass, jazz, sons celtes, africans i tradicionals americans i influències de Victoria Williams o Ruth Crawford Seeger

Les seves cançons són d’una temàtica notablemente madura, en contrast amb el seu lluminós i innocent estil de cant.

Va nèixer en el si d’una família dedicada al món de la música ja que la seva mare era pianista i el seu pare guitarrista, d'aquí el seu eclèctic bagatge cultural. Joanna va començar a tocar el piano desde molt petita fins que es va enamorar dels sons de l’arpa, convertint-se en la seva adolescència en una gran especialista de l’instrument. La seva curiositat i ànsies de coneixement musical van ser àmplies des de la seva infància, estudiant sons de diferents llocs del planeta, com la música celta, senegalesa, venezolana o el folk dels Apalaches.

La seva carrera en solitari comença el 2002, quan ella mateixa publica l’EP "Walnut Whales" continuat un any després per un altre EP, “Yarn and Glue”, de nou autofinançat per la pròpia cantautora.

Aquests EP’s serien el preludi del seu primer disc gran, “The milk-eye mender” (2004). Dos anys després apareixeria “Ys” (2006).

Video:

Imelda May: Bodhran i Rockabilly a la Ruta 66

El primer cop que l’escoltes creus es tracta de la banda sonora d’alguna pel•lícula de culte exòtica dels anys 50. Tupès engominats, estampats de leopard, grans pits i melenes ros platino però darrere de tot això es troba la irlandesa i cantant de rockabilly, Imelda May, això sí amb tupè, metxa descolorada i vestida de tigressa; que no falti.
May neix el 1974 a la grisa Dublin i ja de ben petita comença a cantar: primer al cor de l’esglèsia, després fa anuncis i després a locals de tota mena. La seva veu recorda a cantants atormentades com Billie Holiday, Dinah Washington i el toc de rockabilly de Wanda Jackson. En les balades té aquest to de noia dolenta i perdedora que lamentant-se de la seva mala sort la fa ser la digna successora de Peggy Lee o Patsy Cline.

No és rockabilly pur, ni jazz, ni blues. En el seu primer disc hi ha de tot, des del rockabilly desenfrenat de ‘Love Tatoo’ a lacrimògenes balades de jazz per escoltar en locals amb molt de fum i poca llum com ‘Knock 123’. Cançons com ‘Johnny got a boom boom’ podrien servir-li a Dita Von Teese per realitzar un dels seus numerets de burlesque. En canvi, ‘It’s your woodoo working’ et durà al pitjor antro de Nova Orleans i les trompetes de ‘Watcha gonna do’ a una carrera contra la llei per la frontera mexicana creuant pobles d’aquests en les que una mirada a destemps i amb la persona equivocada et pot portar en situacions ben incòmodes com la d’una bala entre cella i cella.

Imelda May vol ser una pin up dels 50, americana i es vesteix i es pentina com a tal. Fotografiada en el que sembla un bar de carretera de la Ruta 66 en la portada del disc esperant a la seva parella mentre escolta Buddy Holly a la màquina de discs, el grup que l’acompanya també és vintage a l’ús, amb les seves guitarres de caixa, tupès i caçadores de cuir.

Pianos salvatges, trompetes desgarradores, històries de fumadors, noies que juren no tornar-se a enamorar encara que una i altre vegada cauen en el mateix error, nois dolents i dones que trenquen. No t’ho pots perdre.

Tot i semblar que May vol ser una còpia perfecta d’aquells anys daurats 50 d’EUA, ella dóna un toc especial a la seva música afegint el so del bodhran, el pandero irlandès, de percussió.

Bodhran, rock’n’roll, leopard, tupès i molta bona energia.

Ara per ara, no té dates per venir a tocar per Catalunya però mentrestant la pots escoltar a:

http://www.myspace.com/imeldamay1

www.imeldamay.com

El contrabaix d’Esperanza Spalding

La contrabaixista, vocalista i compositora Esperanza Spalding no podia haver estat batejada d’una manera més apropiada. Dotada d’un talent instrumental sorprenent, poliglota, amb una veu de sirena i angelical, aquesta nena prodigi i tota una professional als seus 24 anys podria ser la gran esperanza de futur del jazz i la música instrumental.

Neix el 1984 a Boston, aquesta artista nord-americana, d’origen mexicà per part de mare, emprèn la seva carrera musical des de molt petita (als 6 anys) tocant el violí influenciada per la mare, però va ser un dels seus professors, d’aquells tutors que mai queden a l’oblit, el que va intuir el que podria explorar la nena d’aquell llavors amb el contrabaix. Va acertar.

“És una intèrprete irresistible”, diu The Seattle Times. “Canta i toca el contrabaix al mateix temps i mentre toca es mou som si estigués entregada a una especie de dansa interpretativa… El seu análisis del que succeeix al jazz actual és molt agut”.

Educada en el sí d’una família monoparental i que no gaudia d’una posición econòmica molt desfogada, no va tardar en aprendre de la seva mare, una persona a la que encara avui té en un altar. Els anys d’escola no van ser fàcils. Esperanza poseïa una capacitat intuïtiva extraordinària que no solamente era una bendició i una maldició al mateix temps, sinó que feia que xoqués amb els mètodes tradicionals d’ensenyança.

Entra en una orquestra comunitària tocant el violí i poc a poc va anar descobrint el que acabaria sent la seva passió: el contrabaix combinat amb música clàssica, blues, jazz, pop…

Als 16 anys deixa l’institut i ingressant al Berklee College of Music va començar a encaixar les peces i les portes van començar a obrir-se. Es trasllada a la costa est i després de 3 anys d’estudi frenètic, Spalding es gradua i és contractada com a professora amb tan sols 0 anys.

Ha treballat amb artistes de renom com el pianista Michel Camilo, el vibrafonista Dave Samuels, el baixista Stanley Clarke, la cantant Patti Austin…

Junjo (2006) va ser el primer éxito d’aquesta contrabaixista. Nou temes de les millors melodies actuals del jazz, són els que dibuixen el viatge musical, un repertori fascinant. Adapta amb suntuoses versiones, cançons d’artistes com Chick Korea (“Hampty Dumpty”) i Egberto Gismonti (“Loro”) i en el restant –la gran majoria- Spalding compon i realitza arreglaments com si es tractés d’una artista veterana. Elogi apart és el bon acompassament entre el contrabaix i el cant de la seva veu.

En l’actualitat, Esperanza treballa en tres projectes diferents; presentant el seu nou álbum “Esperanza” amb dos formats diferents: un trio format per Otis Brown i Leo Genovese i un quartet format per Otis Brown, Leo Genoveses i Ricardo Vogt. De tant en tant també treballa amb el bateria Lundon Rochelle. El seu últim projecte és com a música dins de la banda de l’artista Joe Lovano.

Junjo es el aroma, Esperanza la flor. El jazz tiene nueva amante.

La nova promesa del soul, Nneka

El primer cop que la vaig escoltar estava a Mèxic, estirada al sofà meditant sobre el perquè de tot plegat. Al primer moment de sentir Walking vaig aixecar-me en sec i vaig arrencar amb el meu dia amb força.

Nascuda a Nigèria fa 28 anys i resident a Alemanya des de fa 10, Nneka Egduba s’ha convertit en una de les últimes revelacions del soul. Al 2003 publica el seu primer álbum, “Victim of Truth”, un álbum amb barreja de reggae, soul i hip hop que The Sunday Times del Regne Unit va descriure com “tant bo com el de ‘The Miseducation’ de Lauryn Hill” (un álbum que, recordem, va obtenir 5 premis grammy l’any 1999).

Amb aquest primer treball va ser telonera de Sean Paul a Hamburgh i va anar de gira amb el cantant de reggae Patrice.

Aquest any ha presentat el segon disc “No Langer at ease”, un treball amb el que la cantant nigeriana ha tornat a ser comparada amb “una espècie de Lauryn Hill sense domesticar”, a la revista “Rolling Stone”. Un disc submergit en el trip hop, dub, soul i el reggae i en els ritmes tribals africans produït per DJ Farhot.

Evitant comparacions, us convido a escoltar-la!

((Recordeu que fent PLAY al reproductor del bloc podeu fer un petit tast, sinó a: www.myspace.com/nnekaworld)

Novetat!

Ara podeu escoltar les cançons de les cantants que anem presentant mentre llegiu les seves biografies. Solament poseu play al reproductor!

La desgarradora veu de Fiona Apple

M’agrada molt poder presentar-vos a Fiona Apple, una cantautora nord-americana i pianista característica pel seu so acústic, els seus instruments antics i les seves lletres arcaiques. Fa un parell d’anys va treure el seu últim álbum: “Extraordinary Machine”.

Però bé, anem per pams. Apple neix a Nova Iork, el 13 de septembre del 1977, de les mans de la cantant Diane McAfee i l’actor Brandon Maggart. La seva germana gran Ambert treballa en un cabaret sota el nom de Maude Maggart, el seu germà Spencer li ha dirigit videos musicals i el seu germà Garett Maggart treballa a la serie The Sentinel. Un cop fet la radiografia bàsica, anomenar diferents fets que li van acabar marcant la seva vida i, per tant, la seva música. Segons diferents fonts, Apple va tenir una infància difícil pel que va haver de seguir unes sessions de psicoteràpia per tendències antisocials i un trastorn obsessiu-compulsiu. Amb 12 anys, va ser víctima d’una violació al tornar de l’escola, com queda palés a la canço “Sullen Girl”.

Sembla que Apple va venir al món completamente formada a nivell musical. Amb tan sols la potència del seu K7 de presentació, va firmar un contracte discogràfic amb 17 anys i solamente un any després apareix el seu increïble álbum “Tidal” (nominada per un grammy el 1998 i que va vendre més de 3 milions de còpies). No va ser tan sols la seva robusta i crescuda veu que van fer que Fiona semblés sàvia més Enya del seus anys, era la potències de les seves lletres. “Tinc el meu propi infern que criar”. Va començar a tocar el piano i segons ella mateix diu: “La meva mare sempre deia que si alguna cosa m’anava malamente ho notava perquè primer m’escoltava caminant pel passadís, després un cop a la porta i després el piano. Era la meva manera de deixar surtir l’agressió, així que vaig seguir fent-ho”.

Mentre que Fiona, l’escriptora de música, era madura com una adulta, la Fiona personalitat pública encara tenia indicis de problemes de creixement. Donada la personalitat naturalment apartada de Fiona, va trobar difícil assumir la vida d’una estrella. Quan Fiona guanya el premi a la millor artista nova als premis MTV de videos musicals, va carrejar les coses amb una refrescant dosis d’honestedat en aquest superficial món de l’espectacle. Des del podi va dir: “Aquest mon és de mentida i no hauries de modelar la teva vida a partir de les creences que nosaltres creiem que no són apropiades”.

Passant de ser una estranya estudiant de secundària a una estrella també va tenir els seus petits problemes. Després diria que va sentir pressió de fer el paper d’una aparentment noia addicta a l’heroína al video dirigit per Mark Romanek “Criminal”, la cançó que va guanyar el Grammy per la millor presentación de rock femení. Però en el seu segon álbum When The Pawn Hits The Conflicts He Thinks Like A King What He Knows Throws The Blows When He Goes To The Fight And He'll Win The Whole Thing 'Fore He Enters The Ring There's No Body To Batter When Your Mind Is Your Might So When You Go Solo, You Hold Your Own Hand And Remember That Depth Is The Greatest Of Heights And If You Know Where You Stand, Then You Know Where To Land And If You Fall It Won't Matter, Cuz You'll Know That You're Right” no va jugar més el paper de la víctima. Fiona va rebre bastanta crítica pel títol de 90 paraules, un poema que va escriure en resposta a la premsa negativa que estava rebent. Però va rebre solamente aplaudiments pel contingut: “When the pawn…”. Va mostrar els seus creixent talent com a escriptora i una més confiada postura. Estava encara més poseída que a Tidal. El seu segon álbum era més ric, més enfocat i amb més textura.

Les seves influències més clares són les roqueres Tori Amos i PJ Harvey però no es pot oblidar la suavitat de la veu de Nina Simone en les seves melodies.

Si la vols conèixer, clica a: http://www.youtube.com/watch?v=DhjmA0wIjOs&feature=fvst