Les tigresses no consumeixen alcohol, no fumen i no surten de festa. Però pugen a escenaris i canten rap desafiant el poder masculí, que inclou les crides al boicot, els insults, els gestos discriminatoris, i, per descomptat, la gelosia. No és fàcil conquistar seguidors en una societat profundament masclista i conservadora, tot i que res a veure amb la d’Aràbia Saudita on les noies fins i tot tenen prohibit aparèixer en una portada d’un disc o actuar en públic.
La banda de les tigresses marroquines, així es fa dir, està composta per musulmanes de les que abracen la religió de Mahoma i es mou amb tota llibertat en un país on la llei, en aquest cas, no interfereix en les seves actuacions, ni en els seus assajos o en qualsevol mena de manifestació pública. No obstant, troben altres classes de pressions que provenen del carrer, de la família i del seu propi públic.
Marsellesa de mare francesa i pare argentí, Keny Arkana neix el 20 de desembre de 1983. Als 9 anys comencen les fugues: primer de casa i després de les residències i internats als que arriba per ordre judicial. Veu en el carrer un mitjà per afirmar la seva llibertat. “No sóc una rapera, sinó una contestatària que fa rap”, afirma Arkana qui es defineix així com a ciutadana abans que com a artista. El seu rap és música compromesa amb el canvi social i amb la filosofia dels moviments altermundialistes, anticapitalistes, revolucionaris i anticolonialistes; música polititzada que afirma la seva posició crítica i invita a prendre consciència tant de la realitat del món com de la necessitat de lluitar contra la injustícia. Així doncs, la seva consciència política és precisa i el rap és el mitjà, el complement per escriure textos provocatius i remoure consciències.
Arkana no es limita als seus barris marsellesos, és una internacionalista convençuda que llença el seu missatge arreu del món. Aquest és un text que va enviar al Subcomandante Insurgente Marcos: “...me intereso por la política aunque no me reconozco en ningún partido, y extrañamente en el zapatismo me encontré. El lado alternativo y humanista del movimiento zapatista - todo lo que es la defensa de la naturaleza, el ser humano y su dignidad y su libertad - es universal.”
En solitari, treu el 2004 el maxi Le Missile est Lancé (el missil és llençat) al que seguirà l’àlbum L’Esquisse (l’esboç). En els temes que composen el disc, Keny Arkana renuncia a parlar de sí mateixa, definint-se com “una anònima en la massa”.
El 2004, comença a participar en la fundació del col•lectiu La Rage Du Peuple (La ràbia del poble), un col•lectiu que milita a favor d’una “còlera positiva, federalista, portadora d’esperances i de canvi” en les ciutats en general i en les zones marginades en particular.
El 2006 surt a la llum el seu primer àlbum oficial “Entre Ciment et Belle Etoile” (Entre el ciment i les estrelles). Amb els peus a la terra i la mirada al cel, aquest treball posiciona l’artista militant com l’encarnació del renaixement del rap francès. Tornada a un rap amb textos molt treballats, flow estructurat, una interpretació amb una autenticitat commovedora, música variada i eficaç. Àlbum honest i crític, dictat per la urgència de la lluita contra un sistema deshumanitzador.
Entre els records de la infància i els principis de la filosofia altermundialista, el tema “Victoria” serveix per parlar, en primera persona, d’una adolescent Argentina, víctima juntament amb la seva família de la crisis econòmica provocada per una democràcia dèbil, hereva de la dictadura.
Les lletres de Keny Arkana són crides a la llibertat i més enllà d’això les causes que defensa es veuen reflexades en el seu documental inèdit Un autre monde est possible en el que Arkana cedeix àmpliament la paraula als defensors d’una postura altermundialista contrària a la globalització capitalista i l’opressió de l’estat.
Alela Diane i Joanna Newsom són dos de les exponents més prominents del moviment del psych folk (o acid folk o freak folk... qui sap els límits que separen aquests gèneres, tant és!) i amb elles, aquest 2x1, reiniciem el bloc després de l'estiu.
Minimalisme, ambient naïf, íntim... claus poètiques, estampes innocents, bellesa quasi etèrea, cant de sirenes, rudesa i senzillesa. Serà això el psych folk? Folk, indie, psychodelia? Bellesa per les orelles i ja.
Alela Diane, cantant d’aspecte rude i veu profunda, transporta a moments tranquils, al voltant d’un foc o sota la lluna, amb històries basades en les seves experiències personals i de la seva família.
El seu primer disc "The Pirate's Gospel" està inspirat en la música tradicional americana i rematat amb una veu preciosa. Després, amb “To be Still”, incorpora més instruments sota la producció del seu pare, Tom Menig.
Potser és exagerat considerar-la com la nova Joni Mitchell o la nova Emmylou Harris però “To be still” és un disc per aquells als que els hi agradi el folk i la senzillesa musical, un álbum amb crítiques excel•lents en mig món concebut en un viatge per Europa. Alela Diane és amiga íntima de Joanna Newsom. Diane diu: “Teníem la mateixa visió creativa des de l’institut, èrem artistes visuals. La música de Joanna és meravellosa, preciosa i atrevida”.
Video:
Naïf amb Joanna Newsom
La jove Joanna Newsom, nascuda el 1982 a la ciutat de Nevada City, es va convertir en una de les grans revelacions musicals del panorama nord-americà de l’any 2004 gràcies al seu folk naïf i poètic, traslladat innocentment amb la seva veu de nena, enriquit amb traços bluegrass, jazz, sons celtes, africans i tradicionals americans i influències de Victoria Williams o Ruth Crawford Seeger
Les seves cançons són d’una temàtica notablemente madura, en contrast amb el seu lluminós i innocent estil de cant.
Va nèixer en el si d’una família dedicada al món de la música ja que la seva mare era pianista i el seu pare guitarrista, d'aquí el seu eclèctic bagatge cultural. Joanna va començar a tocar el piano desde molt petita fins que es va enamorar dels sons de l’arpa, convertint-se en la seva adolescència en una gran especialista de l’instrument. La seva curiositat i ànsies de coneixement musical van ser àmplies des de la seva infància, estudiant sons de diferents llocs del planeta, com la música celta, senegalesa, venezolana o el folk dels Apalaches.
La seva carrera en solitari comença el 2002, quan ella mateixa publica l’EP "Walnut Whales" continuat un any després per un altre EP, “Yarn and Glue”, de nou autofinançat per la pròpia cantautora.
Aquests EP’s serien el preludi del seu primer disc gran, “The milk-eye mender” (2004). Dos anys després apareixeria “Ys” (2006).
El primer cop que l’escoltes creus es tracta de la banda sonora d’alguna pel•lícula de culte exòtica dels anys 50. Tupès engominats, estampats de leopard, grans pits i melenes ros platino però darrere de tot això es troba la irlandesa i cantant de rockabilly, Imelda May, això sí amb tupè, metxa descolorada i vestida de tigressa; que no falti. May neix el 1974 a la grisa Dublin i ja de ben petita comença a cantar: primer al cor de l’esglèsia, després fa anuncis i després a locals de tota mena. La seva veu recorda a cantants atormentades com Billie Holiday,Dinah Washington i el toc de rockabilly de Wanda Jackson. En les balades té aquest to de noia dolenta i perdedora que lamentant-se de la seva mala sort la fa ser la digna successora de Peggy Lee o Patsy Cline.
No és rockabilly pur, ni jazz, ni blues. En el seu primer disc hi ha de tot, des del rockabilly desenfrenat de ‘Love Tatoo’ a lacrimògenes balades de jazz per escoltar en locals amb molt de fum i poca llum com ‘Knock 123’. Cançons com ‘Johnny got a boom boom’ podrien servir-li a Dita Von Teese per realitzar un dels seus numerets de burlesque. En canvi, ‘It’s your woodoo working’ et durà al pitjor antro de Nova Orleans i les trompetes de ‘Watcha gonna do’ a una carrera contra la llei per la frontera mexicana creuant pobles d’aquests en les que una mirada a destemps i amb la persona equivocada et pot portar en situacions ben incòmodes com la d’una bala entre cella i cella.
Imelda May vol ser una pin up dels 50, americana i es vesteix i es pentina com a tal. Fotografiada en el que sembla un bar de carretera de la Ruta 66 en la portada del disc esperant a la seva parella mentre escolta Buddy Holly a la màquina de discs, el grup que l’acompanya també és vintage a l’ús, amb les seves guitarres de caixa, tupès i caçadores de cuir.
Pianos salvatges, trompetes desgarradores, històries de fumadors, noies que juren no tornar-se a enamorar encara que una i altre vegada cauen en el mateix error, nois dolents i dones que trenquen. No t’ho pots perdre.
Tot i semblar que May vol ser una còpia perfecta d’aquells anys daurats 50 d’EUA, ella dóna un toc especial a la seva música afegint el so del bodhran, el pandero irlandès, de percussió.
Bodhran, rock’n’roll, leopard, tupès i molta bona energia.
En Clau de Dona és el teu espai per descobrir les artistes en clau femenina de l'actual panorama musical.
Dones instrumentistes, compositores, vocalistes... Artistes que tenen molt a dir i que, sovint, estan encasquetades dins les mateixes categories musicals. Com diu Alondra Bentley: "Ser dona i tenir una guitarra no crec que sigui una categoria musical en sí mateixa".
Hi trobareu de tot i molt variat. Si no és així, feu-m'ho saber per modificar lleument la deriva! Gràcies per mirar el bloc i salutacions!
Entradas
