Alondra Bentley, una més?

Estava a casa amb l'Itunes en mode aleatori, ordenava roba, llibres... i de sobte em vaig trobar ballant per l'habitació com si m'hagués transformat en una personatge de conte infantil. Em sentia Alícia al País de les Meravelles. A vegades em passa; sovint m'agrada, a vegades fa una mica de por depenent del que soni a través dels altaveus.... Potser és que sóc hiperemotiva musicalment. Qui sap.

Bé, el cas és que vaig anar a veure què era el que m'estava empenyent a creure que duia una faldilla blava i un cistell amb flors recent collides amb ocellets cantant i posant-se al meu cap. Era Alondra Bentley amb la cançó de 'Giants are Windmills'. Fa temps, em van passar el seu disc però mai m'havia parat a escoltar-la. Més val tard que mai?

Corren dies en els que noms com Anni B Sweet, La Bien Querida, Russian Red i d'altres no tant afortunats, no tant per la gran qualitat musical com per la manca de reconeixement, com el d'Ainara LeGardon sonen arreu de manera estrepitosa. A aquesta última, la vaig poder veure, fa molts anys, a la Sala Zero de Tarragona. Va ser tota una sorpresa aquella noia amb el cabell llarg i fosc que no deixava veure el seu rostre. Encara guardo el record a la torre de cd's en forma de maqueta.

Alondra Bentley ha aparegut, afortunadament o per desgràcia, en aquesta època. Això l'ha conduït al reduccionisme de la crítica musical de les comparacions i de la temptació mediàtica. Tal com diu ella: “No puc assumir que ens posin en el mateix sac per una qüestió biològica. No crec que ser dona i cantar sigui una categoria musical en sí mateixa”. I és curiós, mirant diferents articles m'he topat amb frases com: “Una de les millors posicionades per prendre-li el relleu (a Russian Red) és Alondra Bentley”. No cal ser dramàtics, en primer punt i, personalment, crec que Russian Red té corda per estona, almenys així ho espero.

Alondra Bentley va nèixer el 25 de gener de 1983 a Lancaster (Gran Bretanya) però cap als 5 anys es va traslladar amb la família a Múrcia. Comença a tocar de manera autodidacta als 18 anys amb el nom de Ladybird, interpretant cançons influenciades pel folk anglosaxó però també pel pop i el rock. També, en aquells moments, és la vocalista dels efímers First Aid.

'Ashfield Avenue', en homenatge al nom del carrer on va nèixer, és el seu àlbum debut en solitari, publicat el març del 2009 i editat pel segell independent valencià Absolute Beginners. Un disc on es poden sentir, segons els experts, les petjades d'artistes com Suzanne Vega o Joni Mitchell. I d'altres com Nick Drake, Nina Simone... I des del meu punt de vista, Cibelle també hi és present.

Un debut marcat pel tir directe als sentiments que creixen a través d'una dotzena de composicions molt properes als i les oients, apuntant directament a les emocions i al ball màgic, totalment inconscient. Cançons bucòliques, d'altres més oníriques, d'altres més alegres... Hi ha de tots colors en el llenç que ella mateixa va dibuixant amb el seu propi estil personal.

Un primer aperitiu d'algú que es situa com una gran promesa dins l'escena folk estatal i que encara té moltes coses guardades, em temo.

Ara, solament em falta posar l'Itunes en mode aleatori novament... així, com una ruleta russa, poden anar caient nous tresorets.

Si voleu sentir-la ho podeu fer a través de l'Spotify o al seu myspace.

Bona setmana!

I aquesta versió de Crazy de Gnarls Barkley amb Templeton! Molt bona!

Benvinguts al Cabaret Post Nuclear de la Cibelle!

“El planeta s'ha estavellat / I l'únic que queda és només una llum de pedra / Flotant a l'espai / Amb la selva a la part superior / I el mar que degota / I aquí és on trobarà els millors espectacles / En una galàxia sencera, és clar / Benvinguts a Las Venus Resort Hotel Palace / Sóc la seva anfitriona / Sonja Khalecallon / Espero que gaudeixin de l'espectacle / I si us plau, no alimentin els micos / Gaudiu d'una estada agradable”.

D’aquesta manera tant eloqüent i divertida arrenca el nou álbum de Cibelle presentat el passat 12 d’abril sota el nom de: “Las Vênus Resort Palace Hotel”. Un álbum que utilitza la música per aconseguir el seu objectiu: explicar una història, la d’una noia que sobreviu a un atac atòmic i que està disposada a explicar el que viu a través de les seves cançons.

El seu nou treball és una obra conceptual, que roça el teatre i invoca el misteri. “Jo sóc la cantant resident del bar, sóc Sonja Khalecallon i la meva banda son Los Stroboscopious Luminous”.

Es una espècie de Ziggy Stardust model 2010 que, en lloc de Glam-rock, fa de l’electrònica experimental l’idioma ideal per apropar a les masses el seus missatges. Segons ella explica: “El món s’ha acabat. Ha explotat i solament queda aquest tros de roca flotant a l’espai, (...) refugi del que queda del planeta: hula girls, dones amazones, indis, turistes hawaians, cowboys, fugitius, cybertrance fans, travestis, vells cantants francesos i extres perduts d’una vella pel·lícula d’Indiana Jones. És l’últim lloc de l’univers que ha sobreviscut a la destrucció, i estem de festa com si fos la fi del món (que ho és)”. Temptador!

Nou temes molt frescos i originals s’uneixen a tres versions: ‘Mango Tree', cantada per Ursula Andress en una pel·lícula de James Bond, ‘Lightworks’ de Raymond Scott, un productor dels 50, i ‘It’s not easy being green’ de la Rana Gustavo.

Cibelle és el nom amb el que es coneix a Cibelle Cavelli Bastos que, a més de posseir una de les veus més privilegiades, dolces i reconeixibles, s’ha revelat també com una gran compositora, una artista completa. No solament sap atraure l’atenció amb la seva brillant interpretació vocal sinó que els seus temes són interessants per sí sols. Els que pequen de reduccionistes, la titllen de ser la Björk brasilera. Jo m’abstindré a fer comparacions, com sempre.

Nascuda a Sao Paulo (actualment, d’adopció londinenca), als 5 anys comença a anar a classes de guitarra, provant successivament amb altres instruments, com el piano, la percussió… i és als 14 quan és descoberta per un d’aquests caçatalents (que segons la meva imaginació, duu una camisa a lo Carmen Miranda) que la llença a fer anuncis i aparicions al cinema. Aviat, però, Cibelle es decanta pel cant, la seva verdadera passió, i rastreja els carrers de la ciutat per endinsar-se en vàries jam sessions. Coneix al productor iugoslau, Suba que l’invita a participar en l’àlbum que estava preparant [São Paolo confessions (1999)], un clàssic de l’electrònica que a Cibelle li serveix de trampolí internacional.

El maig del 2006, publica el seu segon álbum d’estudi The Shine of Dried Electric Leaves, que inclou duets amb Devendra Banhart, Spleen, Seu Jorge entre d’altres.

És una de les més originals i seductores artistes brasileres actuals. Cantant, poetessa i videoartista mantè en les seves composicions l’essència de la cançó brasilera adaptant-la a l’electrònica del s. XXI i desenvolupant-la amb el so propi de qui destaca per ser una brillant promesa de l’escena del Brasil. El resultat és una especie de punk tropical, una barreja psicodèlica de música brasilera tradicional i música electrònica contemporània.

I pels que la volen veure (jo ja estic al sac), el proper 19 de maig toca a la Sala Apolo.

Així doncs, benvinguts a la banda sonora punk d’un cabaret tropical postnuclear!!

pd.: Per conèixer les seves cançons pots directament anar a l'Spotify i disfrutar d'un disc que, ara per ara, és el que millor s'escau als temps que corren: alegria, optimisme i sentit de l'humor.

Més info: Myspace

First Aid Kit, dels karaokes teen als escenaris mundials

S’apropa el Primavera Sound i aquest any, per primer cop, hi assistiré. Preparant-me per tal esdeveniment, em passo estones mirant grup per grup, els seus myspaces i apuntant a on aniré, sincronitzant hores… són moltes les sorpreses però aquesta en especial.

Feia setmanes que em passaven per davant però no m’havia parat mai a escoltar-les atentament. Elles són la Klara i la Johanna Söderber, dues germanes sueques que sota el poc original nom de First Aid Kit adopten el folk com a llenguatge universal.

El curiós del tema és que elles presenten un debut desgarrador i amarg sense caure en la tristesa de baixos fons sinó amb un esperit de remuntada (en aquests dies d'abús del mot). “The big black and the blue” no és teen, per dir-ho d’alguna manera. Són històries de mestresses de casa que han d’abandonar als seus marits, d’amors sofocants, de ruptures inevitables, de traïcions… Històries madures que xoquen per complet i a primera vista amb l’edat d’aquestes noies de tan sols 20 i 17 anys.

Suposo que deuen estar cansades de sentir la mateixa pregunta: “Però com podeu parlar com si fòssiu la veu de l’experiència dels problemes de la vida adulta si no heu sortit de l’ou?” així que no la plantejarem. Simplement ho fan i ho fan molt bé. La crítica mundial ho avala i les meves orelles i oïdes, malgrat que el 2010 no està resultant ser L’Any, estan felices i radiants amb les sorpreses que dia rere dia vai caient del cel.

Les seves influències folks provenen de Conor Oberst, Joanna Newsom (de la que vam parlar en uns posts anterios), Leonard Cohen, Fleet Foxes… Vaja, caminem en aigües de bon gust. Sense oblidar, el passat obscur que tots tenim. He llegit que van començar cantant a Britney Spears en els karaokes d’Estocolm. Tothom té un passat i tothom té un espai. Dels karaokes als escenaris mundials amb el seu propi estil.

Folk dolç i encantador, amb bellesa i puresa. Veus angelicals, crudes, innocents, emocionants i fràgils.

Com elles mateixes diuen: “It’s one life and it’s this life and it’s beautiful”.

Les veiem al Primavera el dimecres 26 de maig!

I aquí les tenim versionant a Fleet Foxes i regalant un cover molt bo.

Últimes notícies

Fa uns mesos parlàvem del trio Alif (Women's Infantry Liberation Army), el primer grup format íntegrament per dones senegaleses que desafien el masclisme imperant a la societat marroquina.

Llavors, em va ser impossible poder accedir a la seva música però avui, donant voltes pel meravellós món d'Spotify, les he trobat i m'he endut una bona sorpresa.

Si voleu recordar-les, feu click aquí.

----------

D'altra banda, hi ha una altra novetat que m'ha fet especialment contenta i feliç en un dia com avui: Melissa Laveaux torna a Barcelona, serà el proper 11 de juny a la Luz de Gas, dins el marc del Festival de Guitarra.

Difícil oblidar-la: "Soul, jazz, folk, rock, música criolla… Laveaux tritura tot el seu bagatge musical per retornar-lo a l’audiència amb una simplicitat i una originalitat que desarma. El seu és un mestissatge pur, ben entès, fràgil i profund a la vegada, una barreja irresistible que en directe es reforça amb una formació propera el rock, que electrifica i fa encara més intenses unes tonades impossibles d’oblidar".

Per més info, aquí.

Bikimel, en clau rockera

Poc es coneix, ara per ara, a Bikimel. A partir d’alguns articles, he pogut fer aquesta petita resenyeta d’ella:

La cantautora sabadellenca, Vicky Clascà debuta amb el treball Stat Jònic (Temps Record, 2009). Segons la mateixa Vicky, el nom de l’àlbum s’explica com a aquell estat d'ànim de quan estàs atrapat en una situació de transició.

L’àlbum és un recull de temes que van del folk al rock, amb especial atenció a la veu. El seu trajecte musical de reminiscència nord-americana; han fet que el blues, el soul i el folk prenguin gran part del protagonisme en la interpretació i composicions de Bikimel.

Vicky de Clascà va començar a gravar el disc el setembre de 2008 i ha passat gairebé un any enllestint la producció. "Ha estat com un exercici. Tenia una idea d'un so quan vaig començar a fer el disc, però al final el resultat ha estat un altre. Quan vam acabar de gravar-lo no n'estava prou convençuda i he afegit alguns retocs".

Segons una crítica de Lluís Gendrau, periodista i director editorial del Grup Enderrock, es tracta d’un regal d'una dona guerrera pel qual ha valgut la pena esperar.


La producció ha estat a càrrec del cada cop més reclamat Ricky Falkner (Love of Lesbian), amb qui ha plantejat una coproducció. I el resultat és una sonoritat que ens mostra una Bikimel acústica i orgànica, sense perdre l'essència de cantautora rockera, amb la particular veu d'una seductora irresistible.



Les dotze cançons del primer àlbum de la finalista del concurs Sona 9 (2007) respiren naturalitat i van directament als sentiments, mentre escruixen les cordes de la seva guitarra. En la seva plasmació hi podem sentir unes influències del folk-rock nord-americà, que l'emparenten amb veus com la de Sheryl Crow.




Bikimel és melosa i rebel per la seva manera d'explicar històries, amb les botes posades i uns cabells llargs que es rendeixen a l'aire. A "Stat jònic" cada cançó pensada i esculpida és com una besada als llavis o una mossegada al coll d'una amazona del pop català.

Bikimel ha participat en el Festival de Tastautors, a l’Acústica de Figueres, i al SAM de Sabadell entre d’altres.

Concerts acústics acompanyada de un pedal loop, o bé directes elèctrics amb una banda al complert, són les diverses maneres d'entendre i disfrutar la música en viu de bikimel.

més info: www.bikimel.com i el tenim íntegre a l'Spotify.

Aquí teniu una entrevista de RTVE:

Font: IcatFM – Lluís Gendrau i Paupaterres

La puresa de Lhasa

Fa pocs dies, un amic em va recomanar que escoltès a Lhasa de Sela. No tenia ni idea d'on sortia, em sonava el nom però res més. A l'escoltar-la... buf. Un tresor.

És una d’aquests pocs artistes, com Antony and The Johnsons i el francès Yann Tiersen per exemple, que aconsegueixen tocar de manera extremadament malenconiosa i nostàlgica sense caure mai en la tristesa, malgrat el pessimisme d’algunes de les seves lletres. Músiques que estremeixen com si fossin carícies, com si acompanyessin un record, una imatge del passat ben guardada.

Així definiríem a Lhasa, una dona de veu única i amb aptituds fora d’allò comú. En una situació musical de saturació de veus femenines sense gaire personalitat, ella destacava aportant el seu toc personal.

Lhasa és fruit d’un amor mestís, itinerant i utòpic. Dic utòpic perquè de les cròniques de la seva vida aflora el hippisme absolut, es situen dins una roulotte, viatjant d’un lloc a un altre. L’única veritat de Lhasa és la que sona, música no envasada, viva.

Va nèixer en una ciutat remota a prop de Woodstock de l’estat de Nova Iork l’any 1972, de pare: un escriptor i professor mexicà i de mare: una fotògrafa americana amb descendència libanesa.

Com he dit, va passar la seva infantesa en una caravana, viatjant entre Estats Units i Mèxic, acompanyada també per les seves tres germanes. Allunyada de la televisió i de la febre consumista, Lhasa de Sela creix rodejada de llibres, música i imatges de la ruta que desfila davant dels seus ulls ametllats. Durant 7 anys, Lhasa s’impregna de sensacions i de records que influiran clarament en el seu treball com artista.

Creix escoltant a Violeta Parra, Chavela Vargas, Billie Holiday, Amália Rodrigues, Maria Callas… Sempre li va atraure la música trista, confesava.

Als 13 anys, comença a cantar en un bar grec de San Francisco on vivia amb la seva mare. Els amos del local es van quedar impressionats per aquella nena madura i carismàtica, amb una veu tant bonica com peculiar. Els viatges familiars i el treball de les seves germanes al Cirque du Soleil la van dur a Montreal, on va multiplicar les seves actuacions en públic.

A Montreal va estar actuant durant 5 anys en diferents bars. Llocs sorollosos on cantava amb les mans a les butxaques i els ulls tancats per un públic que bevia i parlava. En una entrevista a El País deia: “Em vaig dir que no podia enfadar-me anb ells perquè no tenien obligació d’escoltar-me. Era jo quie havia de fer que volguessin escoltar-me de veritat, no per cortesia”.

El 1991, Lhasa coneix al guitarrista Yves Desrosiers, l’home que serà realitzador i productor del seu primer álbum d’estudi, La Llorona, que sortiria a la venta 6 anys més tard. Els dos músics, grans aficionats al jazz dels anys 30, van escollir per aquest primer treball un viatge als origens de la cantant, composant una selección de ranxeres, melodies zíngares, balades a l’estil country i interpretant junts cançons populars com “Los peces”, “Desdeñosa” o “Payande”. El triomf va ser immediat. El públic es diu que va quedar impresionat per la tremenda sensibilitat que habita a la veu d’aquesta dona de mirada i força felina.

Davant l’èxit abrumador d’aquest primer treball, Lhasa va sentir la necessitat d’allunyar-se una mica dels escenaris i de les càmeres per retrobar-se amb la seva vida nòmada i iniciar un nou viatge interior.

Durant diversos anys, treballa amb el circ Pocheros, movent-se pel nord d’Amèrica. I és en aquesta època quan neixen les primeres melodies que ompliran el segon disc de l’artista: The Living Road (2003). Àlbum que barreja el francès, l’espanyol, l’anglès i molta dolçor.

Si en l’època de La Llorona, Lhasa escoltava a Chavela Vargas o a Taraf de Haidouks, durant els últims anys es va sentir atreta per Al Green, Sam Cooke, Bonnie Prince Billy, Antony and The Johnsons… Deia: “Una cançó és una destilació. Igual que quan Bulls alguna cosa, s’evapora l’aigua i queda l’essència”.

El seu tercer i últim disc, anomenat simplemente Lhasa, a través de l’anglès que dóna un color específic a la seva veu, transmet una sensibilitat particularment intensa. Deia: “Crec que aquest disc sorprendrà als que coneixen els dos anteriors. Ha sorprès a ma mare i tot!”. “No volia res nostàlgic. Per mi aquesta és la nova música. Sento que la música comercial ha arribat a tal extrem que cada vegada hi ha més gent intentant retrobar quelcom més càlid, més íntim, aquell que fa que la música sigui poderosa”, continuava.

Lhasa va morir el passat 1 de gener, a Montreal, a conseqüència d’un càncer, amb tan sols 37 anys. Ens va deixar el seu talent reflexat en tres obres increíbles.

Amb tots els sentits: Anna Roig i l'Ombra de Ton Chien

Una assassina en sèrie, la musa d’un poeta que ha deixat d’escriure, una parella gran que es troba en una agència matrimonial, mariners i sirenes, un enamorat silenciós… Situacions i personatges que Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien ens descobreixen en forma de cançó.

Perfecte per començar l'any.

Ja feia més de 3 primaveres que Anna Roig juntament amb 4 músics més del Penedès van crear el projecte de l’Ombre de Ton Chien, l’ombra del teu gos, caracteritzat per l’adaptació de la cançó francesa als nostres dies i cantada tant en francès com en català. En un principi, versionaven fins que van decidir donar un pas endavant, aprofitar les lletres que Anna tenia guardades i adaptar-les.

El 30 de desembre van presentar el seu primer disc a l’FNAC, amb una desena de cançons pròpies.

Cançons en català, cançons en francès… l’Anna Roig, de mare francesa, ha crecut personal i artísticament fusionant amb tota naturalitat les seves dues cultures. Les seves composicions li han fet merèixer tot un seguit de premis a les seves lletres i a la seva posició de cantautora. Anna ja havia presentat un primer espectacle en solitari a sales de la ciutat de Lyon (França), on va ser rebuda amb entusiasme. Una estada a França per un erasmus la va empènyer a l’estudi i a la revisió dels grans autors.

Segons explica ella mateixa: "Trobo que la cançó francesa aglutina dues disciplines que m'encanten: la música i el teatre. Quan vaig descobrir que es podien interpretar les cançons, que es podien explicar històries amb cançons vaig dir: he trobat el que m'agrada".

Aquesta proposta innovadora en el panorama musical català entèn les cançons com a petites poesies o històries que s’expliquen tot cantant. Amb l’objectiu de reflexar aquesta concepció, el seu espectacle combina de manera fluïda recursos tant musicals com teatrals. L’Anna Roig presenta acuradament cada peça i es posa a la pell dels i les protagonistes de les cançons desprenent un fort magnetisme escènic fent-nos viatjar per sentiments, paisatges i emocions. Poc a poc, el públic va coneixent i entenent un imaginari particular basat en les relacions humanes, en coses molt properes a tothom, explicades des d’un punt de vista planer, fresc i espontani que no deixa de banda un cert esperit crític.

Vesteixen els espectacles amb "una presentació adequada, una manera d'intrepretar-la també adient perquè les històries que volem transmetre amb cada cançó doncs que arribin al públic de la millor manera possible. Aquesta és una mica l'herència de la cançó francesa que ens ha quedat i en aquesta li hem afegit el nostre bagatge musical com a músics".

L’Anna Roig i l'ombre de ton chien està format per Anna Roig com a lletrista i a la veu, Magí Batalla a la guitarra, Carles Sanz als teclats, Carles Munts al contrabaix i Ricard Parera a la bateria. Cinc músics que es complementen per a presentar un projecte musical de molta qualitat, amb arranjaments vitals i eclèctics que abarquen sense complexos sonoritats tant del jazz com del pop.

Per més informació: http://www.myspace.com/annaroigilombredetonchien

Article escrit a partir de l'entrevista a RTVE, a Vilaweb i a blocs i d'altres webs que corren per la xarxa.