Camille, la “femme fatale” infantil

La inclassificable Camille, cantant parisina de 28 anys, s’ha legitimat com una artista de vanguardia sense haver d’endollar cap instrument i muntant shows complets solament amb els sons del seu cos. El seu imaginatiu treball vocal és part d’un concepte major de música teatral i gran carisma personal. Explora el seu interès en la musicalitat de les paraules de diversos idiomes, del cos i del joc, tot: sense límits.

Segons les crítiques, Camille es revela com la nova diva de la chanson francesa, estrella del pop francès, musa del ‘a capella’ experimental... per a mi: una juganera musical completa. Irradia màgia i onirisme entre palmes, tacons i la musicalitat de les seves lletres. Tot plegat es tracta d’una barreja de percussió corporal realitzat amb el seu propi cos i el dels seus músics.

Camille afirma que el cos és el millor instrument, l’únic que es pot posseir per complet. Per això, admet usar el seu cos com a percussió, com a complement a la seva veu de la que afirma “l’exercito com si fos esportista”. Ella defineix la música com: “Espai i moment ja que crec més en la importància de la fisicalitat i de l’espai que en l’estudi i el micròfon”.

Rebela que al llarg de la seva trajectòria la influenciat Edith Piaf, sobretot en la manera de buscar profunditat en la seva música, la seva ànima i el seu esperit. Se la sol comparar amb cantants contemporànies com Keren Ann o Björk, de la que Camille es manifesta molt diferent.

El seu últim disc, Music Hole (que significa: música feta amb els “forats” del cos i que alhora tributa el music hall) amplia el registre de ductilitat vocal cap a terrenys propis del teatre, dansa i cabaret. S’escriu en anglès, idioma que per a la cantant és idoni per moure les paraules de manera independent dins la seva gola.

Respecte al seu àlbum, Camille ret un homenatge al cabaret que es va produir als Estats Units abordant una interpretació de la música antiga amb el cos, “d’aquí que la música sigui com fer l’amor però anant al gra”, va indicar en una entrevista, segons el periodista, de mode picantot, “ja que genera una acceleració de relació interpersonal”. Molts que la van poder veure l’estiu passat al Palau de la Música pel Sónar diuen que si no veus un dels seus concerts no te n’adones de l’excepcionalitat de la cantant. Le fil (2005), el seu anterior àlbum, l’escoltava i reescoltava sense parar. Amb Music Hole t’has de prendre una mica més de temps ja que hi ha moments que penses que millor seria apagar-la una estoneta.

Personalment, jo sóc de Le Fil, un àlbum que es sostè de principi a fi en la nota Si i sona a vegades com un cor a la sirena, a vegades capritxosa però també sona a jazz, soul, a gospel, a òpera, àrab, tribu, gos, gat, aigua, ocell, corda, fil.

Un cop l'has sentit i resentit pots arribar a entendre una de les seves afirmacions més estranyes:"El francès és com un caramel, l’anglès com un xicle i l’espanyol com una pedra”, així descriu Camille les diferències entre llengues i així les experimenta.

Aquí hi ha un parell de videos oficials. Val molt la pena mirar els directes que corren per You Tube de Camille per veure com aconsegueix fer tots aquests sons.